Escuma, escuma, escuma i més escuma fins que…

 

Estàvem en el quart dia de rodatge d’El Capità Enciam, una sèrie de conscienciació ecològica inspirada en els còmics de superherois, el Capità Enciam –interpretat per Pep Parés– va conscienciant el personatge antagonista Blai Brosa –interpretat pel clown Claret Papiol– que en cada capítol es disfressava d’un personatge diferent (conductor, mecànic, paleta, dona de fer feines, comerciant, alcalde, repartidor d’octavetes de publicitat, etcètera.) i en clau d’humor veiem com cada un dels personatges fan alguna de les seves malifetes a seus actes diaris que poden causar algun tipus de contaminació i, just en aquest moment, quan està fent la mala passada de forma màgica i surrealista, apareix el Capità Enciam per aturar l’acte i evitar un desastre ecològic. Cada capítol acabava amb el Capità Enciam dient el mateix lema fent un gest creuant els braços pel davant amb les dues mans amb els punys tancats cap càmera que es va fer molt popular a l’època on deia: «els petits canvis són poderosos».

Aquell dia tocava el capítol del consum de sabons i gel, es tractava de conscienciar de l’excés del seu ús diari per minimitzar la contaminació de rius i mars. Per a això, Blai Brosa anava disfressat d’autèntica Maruja de casa: la seva perruca, maquillatge (llavis i ulls pintats), bata de treball casolà, etcètera. El tema és que la senyora es va animant i animant amb el detergent a mesura que va netejant la casa dient: com més sabó, millor, tot més net. En un moment del capítol l’escuma va pujant i pujant fins que el personatge queda submergit dins d’aquesta; per això ens van preparar un efecte amb una màquina d’escuma de parc infantil amb la que generava gran quantitat en pocs segons omplint així, en un instant, l’espai davant de cambra on era l’actor. Després de petites proves amb l’equip i comprovar que l’efecte per càmera era espectacular cridem a Claret perquè es posés davant de l’objectiu a la distància ja calculada.

– Claret, estàs a punt? –vaig comentar a l’actor entusiasmat i amb ànsia per veure el resultat final pel monitor–. Sí? Doncs, som-hi!

Comença el protocol de rodatge «atenció a tothom, silenci, anem a rodar», el crit d’alerta de la ajudant de realització posa en tensió a tot l’equip i continua donant instruccions a cada un dels tècnics «¿preparada càmera?», «Sí, estic a punt», «so? », «sí, preparat! Espero que la màquina no faci molt de soroll…» sempre, els de so, surten a última hora amb alguna sorpresa amb la qual no hi comptaves en el moment dels preparatius i, després d’uns moments de reflexió, dic immediatament «Claret, no diguis el text fins que vegis que ha parat la màquina… Val! Sí?», «d’acord» em respon molt concentrat i a punt per realitzar la seva interpretació, «bé doncs, ja podem rodar». Dit això sentim «gravant so, gravant càmera, claqueta: pla 20 presa primera…», tot és a punt, doncs… «Acció!». L’actor comença la seva interpretació en el moment que veu pujar l’escuma de forma espectacular fins a omplir tot el quadre del pla, fantàstic, «parem la màquina» ho dic baixet i els tècnics, la paren, l’actor ja pot dir el text que li tocava, tots a l’expectativa concentrats mirant el monitor, esperem sentir alguna frase o paraula aviat o haurem de tallar… no se sent res, hi ha un silenci sepulcral… «oh déu meu!» em dic a mi mateix i pregunto baixet «Claret?». Aquests tres, o cinc, o potser deu segons  que van passar es van convertir en llargs i intensos; de cop, Claret apareix de cop de la blanca escuma tossint i vomitant, cosa insòlita que no havia vist mai, l’escuma li havia provocat una reacció al·lèrgica i estava ben vermell i fet pols, ràpid! l’hem de portar a urgències immediatament. Afortunadament estàvem rodant en un pis del carrer Muntaner que estava molt a prop de l’hospital Clínic.

Un cop dins d’urgències va començar una veritable pel·lícula Troufoniana; no sé si algú de vosaltres heu passat per urgències en un hospital alguna vegada, i especialment al Clínic de Barcelona ja que, en general, sempre hi ha una llista d’espera bastant llarga i, si en el cas que a la primera observació detecten que no és d’extrema gravetat, no t’atendran d’immediat sinó que passes a la cua dels ingressats i et cridaran en ordre. Imagineu la patètica imatge del pobre Claret assegut entre els malalts: vestit de dona amb el rímel corregut, el maquillatge desencaixat, evidentment s’havia tret la perruca i les sabates de taló, anava amb les seves sabatilles esportives i la suor del rodatge l’havia deixat els cabells entumits i bruts, imagineu la pinta que brindava a tot el personal de la sala d’urgències, assegut entre els malalts, fet pols, abatut per l’ensurt i amb falta d’aire dels efectes al·lèrgics que, afortunadament, anaven a poc a poc minvant, la imatge depriment que oferia suscitava als metges de guàrdia tota mena de preguntes capcioses: «¿d’on ve?» el jove doctor se’l mirava amb curiositat mentre escoltava el que ha passat en el rodatge, sortia dient-li que en un moment o altre l’atendran; al cap d’uns minuts venia un altre metge i preguntava «¿ha pres algun tipus de droga?», tornava a respondre el mateix, marxava incrèdul; passats altres llargs vint minuts entre infermeres i personal clínic que passaven a tafanejar mentre se’l miraven de reüll entre amagades rialles i xiuxiuejant comentaris d’amagat, torna el primer metge amb els resultats de les anàlisis i més preguntes «Ha practicat sexe? Ha pres alguna beguda alcohòlica? Quant de temps porta despert? ha dormit aquesta nit o se l’ha passada de gresca?». Finalment, apareixen amb els resultats, sí, ja té el veredicte i constaten, després de descartar qualsevol tipus de farra descomunal amb orgia desenfrenada (ja se sap com són aquests actors de el món de cinema i de la televisió que menteixen com bellacos i n’aprofiten totes les oportunitats hagudes i per haver per la disbauxa comunal, al menys això diuen males llengües), doncs constaten la reacció al·lèrgica i com ha reaccionat bé al medicament ja pot anar-se’n cap a casa amb la recomanació de no tornar a “esnifar” aquesta escuma industrial. Haurem de buscar-ne altra menys agressiva.

Al matí següent va descansar l’equip per a garantir la total recuperació de l’actor i, a la tornada, passats un parell de dies, vam tornar a gravar els plànols d’una conversa que faltava amb el Pep (vegeu la foto) i, aquesta vegada, en lloc d’usar l’escuma que li provocava l’al·lèrgia, vam utilitzar el sabó de dutxa d’en Claret per garantint un rodatge amb total tranquil·litat rient-nos de l’anècdota hospitalària de la qual, tant metges com infermeres i tot l’equip de rodatge, no oblidarem mai gràcies al final feliç que vàrem tenir. M’encanten els finals feliços i més en aquest meravellós ofici.

 

Vídeo relacionado con la anecdota

Personaje/s relacionado/s con la anecdota

Deixa un comentari