Montserrat Caballé i les columnes del decorat de Freixenet

 

—Joan, la senyora Caballé et reclama al camerino—. M’alertava Llorens, el director de producció de Studio Pomés.

—D’acord, ara hi aniré—. Li vaig respondre una mica atabalat perquè anàvem endarrerits en la construcció de set de rodatge.

Estàvem acabant de col·locar les 24 columnes que formaven part del decorat on havia d’actuar la internacional soprano; Iván Pomés, l’arquitecte encarregat dels decorats, les havia dissenyat amb la tècnica de la falsa perspectiva: la idea era crear un passadís de columnes que tingués uns 100 metres de longitud. Com sabíem que el plató on rodàvem no disposàvem de tal distància havíem d’aconseguir el mateix efecte gràcies a aquesta tècnica: es tracta d’anar reduint l’escala i la distància entre cadascuna de les columnes a mesura que s’allunyen del punt de mira, el disseny s’havia calculat prèviament a través d’ordinador i aquest va donar les mesures exactes de les distàncies i mides de cadascuna de les columnes; a més, en l’esbós vam posar la càmera baixa perquè la figura central, la nostra gran estrella Freixenet, tingués una presència i alçada d’acord amb tot el decorat. Imagineu el procés, cada columna tenien diàmetres i alçades molt concretes i la seva exacta posició marcada en el brillant terra blanc de plató que, amb molta cura i protecció en el calçat per no ratllar la superfície, anaven col·locant una a una procurant no esgarrapar, ni generar cap mena de ratxada, perquè aquestes fràgils peces no caiguin a terra i desmuntin tan minuciós muntatge. L’efecte era increïble, en mirar pel visor de càmera tenies una imatge impressionant, aquell sens fi blanc de 15 metres de profunditat amb les columnes ja totes col·locades, convertia aquell decorat en un llarguíssim passadís gràcies a l’efecte de la falsa perspectiva, ara bé, un petit desajust de cambra, canvi d’òptica, un cop al trípode…; l’efecte desapareixia i aquesta gran imatge s’esfumava per art de màgia provocant un resultat deforme i incomprensible.

Havíem citat a la senyora Caballé a les 4 de la tarda per iniciar la sessió de maquillatge i vestuari amb la previsió de rodar de 5 a 7, només teníem dues hores per filmar les seves dues intervencions en l’anunci, en la primera ella cantava en solitari davant les columnes i seguidament en un altre decorat teníem un altre pla on actuava amb totes les estrelles convidades d’aquell any (Ketama, Estrella Morente, Ingrid Rubio, Lorena Bernal, Carlos Núñez, Tamara Rojo, Cristina Pato i Joaquín de Luz i també totes les bombolles Freixenet), deu n’hi do…; a més, a la nostra soprano li agradava anar a les cites amb temps per preparar-se amb tranquil·litat, per tant, es va presentar 40 minuts abans del previst i sense que ningú se n’adonés va aparèixer per art de màgia al plató. En els rodatges de Freixenet, cada vegada que entra una gran estrella al plató, a la seva arribada es crea una cerimoniosa benvinguda i tenim el plaer de saludar-la i intercanviar unes paraules, és d’agrair; però Montserrat ens va agafar desprevinguts, va ser com si entrés per la porta de darrere i no trobés aquest comitè de benvinguda, el cas és que no va trobar a ningú… Llorens, amb l’enèrgica eficàcia que el caracteritza, en veure-la va alertar tot l’equip i canviar els plans de producció, òbviament va incrementar la tensió en tots perquè estiguéssim en alerta i acceleréssim el procés perquè estigués tot a punt a l’hora prevista.

Doncs ja teníem gairebé totes les columnes al seu lloc i la soprano em reclamava al seu camerino, em vaig presentar immediatament a atendre les seves necessitats i només entrar, amb un rostre molt seriós em va dir:

—Senyor Joan, segons el seu pla de rodatge només falten deu minuts i no m’ha dit res.

—Sí, té raó senyora Caballé

—Em pots dir Montserrat i tutegem per favor, que som col·legues de treball.

—Gràcies, senyora Montserrat —li vaig contestar amb prudència perquè la seva presència imposa respecte i em costa molt tutejar una cantant d’òpera d’aquesta magnitud, he de confessar que sóc un gran fan i tenir-la davant impressiona—, volia expressar-li la meva admiració pel seu treball i carrera, la meva família som uns amants de l’òpera, si no li importa, m’agradaria que em signés un disc seu, li portaré quan acabi tot.

—Moltes gràcies pel seu comentari, és clar, em porta el disc i quan tingui un moment ho faig. —Em va respondre amb un somriure i vaig pensar «bé, ja tinc el disc signat dels meus sogres», em fa molta vergonya fer aquestes peticions però ho havia de fer en honor a la meva família—. Però digui si us plau quant de temps falta.

—Ho tenim gairebé tot a punt, en cinc minuts la vinc a buscar.

—M’alegro, vull que sàpiga que la puntualitat és la meva norma, per tant, espero que estiguem rodant a l’hora prevista, suposo que li van comentar que he d’acabar a les 7 perquè tinc un altre compromís que no puc retardar.

—Sí, ho sé. No es preocupi, a les 7 haurem acabat.

Vaig tornar a plató pensant «amb l’embolic que tenim no sé si podrem complir i amb l’exigent que és aquesta dona he de mirar d’estar a l’altura», en arribar al plató vaig cridar.

—Atents tots, en cinc minuts tenim a la senyora Caballé en el set, per tant, us vull a tots acabant el que esteu fent i tothom a punt.

Quan poses en alerta l’equip sempre hi ha algú que necessita «un minut més si us plau», o que et comenta «Ja? Espera deu minuts que no arribo», o «necessito més temps»…; en definitiva, que quan estaven tots acabant les seves tasques es va presentar l’estrella sense avisar, acompanyada per la seva filla, caminava lentament ajudada d’una crossa i en veure que encara no ho teníem tot a punt, em va mirar fixament, vaig poder percebre la preocupació a la cara, se m’ocorre donar la benvinguda en veu alta «equip, Montserrat Caballé està en el set de rodatge» i per instint tots la van aplaudir efusivament, fet que em va ajudar molt, ja que li va canviar la cara immediatament i va mostrar el seu rostre més amable i el seu inconfusible riure contagiós. Leopoldo i Karin la van acompanyar a la seva posició en el set, a Pomés li agradava observar el pla detingudament abans de donar motor, es podia passar una bona estona reflexionant mentre mira, i mira, i mira… és el que més li agradava, mirar. Mentre la mirava al monitor i acabava de retocar la llum amb Josep Maria Civit, el director de fotografia, Montserrat em mira fixament de nou amb rostre inquietant (m’hauré d’acostumar a aquestes mirades demandants), assenyala la càmera que hi ha a terra i em diu:

—Aquesta càmera —rodàvem amb dues càmeres, una estava en un pedestal amb un trípode alt realitzant un pla mig i l’altra era a terra i realitzant el pla general, era la que estava en la posició exacta de la falsa perspectiva, així doncs efectivament, m’assenyalava la baixa, m’apropo per aclarir a quina càmera es refereix—, sí, sí… aquesta cambra, la de terra, aquí no pot anar-hi, vull que la canviïn de lloc o que la treguin. Aquesta càmera fora!

Ui déu meu… A l’Ivan li va canviar la cara i em diu pel baix «no podem canviar la posició d’aquesta cambra, no es pot tocar o ens destrossa l’invent», estava espantat perquè portaven tot el matí preparant el pla i li vaig xiuxiuejar «ho sé Ivan, ho sé, vaig a veure com ho puc resoldre». Com en Leopoldo estava, juntament amb Karin, comentant temes d’enquadrament i llum a Josep Maria Civit, no es van adonar del percal que sorgia, per tant, em vaig apropar per informar-los.

Leopoldo, la senyora Caballé no vol que rodem amb la cambra baixa, ja t’imagines per què.

—És clar! No podem posar-la més alta? Em va respondre resolutiu.

—Les columnes estan calculades per a aquesta altura, no la podem moure d’aquesta posició.

—Doncs vaja … I què fem ara? — Leopoldo va fer uns moviments de cama que ja m’eren familiars, era la seva forma d’expressar els seus nervis, va mirar fixament Josep Maria Civit i li va dir— Ho podem arreglar amb la llum?

—Crec que sí, però necessito temps després de contestar a Leopoldo amb la paciència que el caracteritza, va pensar, va mirar al sostre, els llums, i de sobte em diu —Si em dónes 10 minuts per moure un focus ho arreglo. Temps, temps, temps… El temps tan preuat per a l’execució de qualsevol treball i precisament, ara, en aquest moment, el temps és or; em giro, i veig a Montserrat que està dempeus en el set, expectativa, esperant, que algú li digui alguna cosa, em mira, «aquesta mirada que ja m’és familiar», em ve a la memòria que volia puntualitat i crec que molt al meu pesar això no serà possible. Li demano a Leopoldo que posi en marxa la seva gran habilitat de seducció i convenci la senyora Caballé que ens doni temps. Sí, temps, benvolgut temps … Amb el mestratge que el caracteritza es va acostar a la seva estrella i va tranquil·litzar les seves preocupacions estilístiques i li va dir «estic a les teves mans Leopoldo hi confio molt en tu», per tant la va convèncer. La senyora Montserrat em mira i em diu:

—He de tornar al camerino… Oi?

—Sí, si us plau, farem uns retocs de llum i estarà tot a punt en breu.

—Quant trigareu?

—15 minuts — m’han dit 10 però sempre afegeixo una mica més de temps per assegurar que estigui tot a punt.

—15 minuts? — ho diu alçant la veu —, perdoni Joan però vostè ja no està complint la seva promesa i recordi que jo a les 7 marxo. Ja pot posar-se les piles.

Tots els moviments al plató eren precisos i es realitzaven amb celeritat, ja anàvem tard i el temps no es fa esperar, tanmateix a les 7 havíem d’acabar, sí o sí, o ens quedàvem sense estrella. 10 minuts més tard ja ho teníem tots a punt i vaig anar a buscar-la a camerino.

—Ja? Ja està? Que bé i que ràpid, no sap com li ho agraeixo.

El somriure tornava als seus llavis i ens apropem al decorat amb parsimònia, tots expectants, el silenci i la tensió de l’inici de rodatge es notava a l’ambient. Montserrat es col·loca en la seva posició, i em torna a mirar, «ui, Déu meu, una altra vegada aquesta mirada», em diu.

—Ja anem a rodar?

—Sí— em miro a Leopoldo, a Karin i a Civit esperant la seva confirmació que podem rodar, ells assenteixen el cap mentre que Leopoldo es frega les mans amb emoció, un gest que tampoc mai oblidaré i que repetia moments abans de rodar, aquest és el seu gran moment, escoltar motor i sentir la commoció que eriça la pell en presenciar a la interpretació de la gran diva.

—Ho tenim tot a punt senyora Montserrat, podem rodar.

—Un segon!— Era la veu de Josep Maria, havia de retocar una ombra i donava instruccions als elèctrics a través de l’auricular —retoca’m la bandera aquesta perquè l’ombra pugi… Sí aquesta…—seguíem tots quiets i expectants —un poc més amunt… Més… Així, aquí. Quiet, no la moguis—, ara sembla que ja ho té i es dirigeix a mi —Joan, ja està, podem rodar.

En aquests segons Montserrat em mirava com volent dir «ja et deia que no anàvem bé, ho veus, encara no hem començat …», però ja estàvem a punt i podia donar les instruccions de motor, playback i acció.

—Va preparats…— tot el món pendent de les meves instruccions, —tots a punt?— La tensió ara és màxima i tots amb el màxim de concentració —Preparat el playback…

En aquest moment, una de les columnes, la més propera, comença a trontollar no sé per què i cau cap enrere portant-se totes les successives columnes fins a arribar a l’última, de tota una banda no en va quedar ni una dempeus, totes van sucumbir, si estiguéssim en un concurs de caiguda de fitxes de dòmino, ens emportàvem el gran premi. Silenci absolut al plató. Van passar uns segons més i ningú deia res. L’Ivan no sabia on mirar, se li estava empassant la terra. El temps ara sí que era tens, i extens, un segon durava una eternitat. Doncs unes poques eternitats més tard Montserrat, que no es podia girar pel problema que tenia a l’esquena i maluc, i no havia vist el que havia passat darrere seu, diu.

—Passa res?

Amb la boca petita l’Ivan em diu «tenim a terra les marques amb les posicions de les columnes, en menys de deu minuts, si ens ajudeu tots, les torno a tenir en peu», així doncs, que no és tan greu com sembla.

—Montserrat—, ara sí que em prenc tota la confiança del món i la puc tutejar —han caigut una part de les columnes i necessitem un temps per reconstruir el decorat.

—Mare meva, quant de temps? — Exclamava mentre la seva filla li acostava la crossa i l’acompanyava fins al camerino.

—Doncs crec que anirem de pressa i en un quart d’hora ho tindrem a punt. De tota manera, anem avançant en paral·lel amb el següent pla i li asseguro que farem l’impossible per acabar a l’hora prevista.

—Bé, quin desastre … Aquests imprevistos solen passar a tot arreu, què hi farem.

Tot l’equip va reaccionar de manera formidable i en molt poc temps tornàvem a tenir el passadís de columnes a punt, Montserrat va tornar somrient i agraïda per la celeritat, vam donar l’acció i la veu de la soprano va començar a sonar per tot el plató, en una única presa vam tenir el pla que necessitàvem; el següent pla, el de la multitud d’artistes ho vam tenir a punt a l’hora prevista, estaven tots amb els seus vestits de gala en les seves posicions esperant l’arribada de la diva que, a l’entrar al nou set, va rebre de nou l’aplaudiment de tots i ella es va tornar a emocionar, vam rodar totes les diferents preses necessàries de la cançó i Montserrat va participar molt col·laborativa i entusiasta; fins i tot, vam acabar a l’hora prevista. Abraçades, crits de joia, brindis i felicitacions …

Acabat tot i mentre recollíem Llorens em diu:

—Joan, et reclama la Caballé al camerino.

Hi vaig anar immediatament pensant «què voldrà ara!», en arribar estava a punt de marxar i em comenta.

—Volia agrair-te l’esforç que heu fet per acabar a temps, ha estat fantàstic i teniu un equip fenomenal, moltes gràcies.

—Gràcies a vostè per la seva paciència.

—Per cert, sobre la taula té alguna cosa per a vostè.

Tenia el disc que li havia portat signat per ella. Objectiu assolit.

 

Vídeo relacionado con la anecdota

Personaje/s relacionado/s con la anecdota