Clic

 

Clic.

Silenci. Desperto, es tot fosc, hi ha humitat, el so d’una gotera insistent m’amoïna i trenca el silenci. Odio aquest soroll.

Clic.

Llum. És de dia i estic damunt d’una fina sorra, fa molta calor i el sol m’està fonen els llavis. Els tinc secs i amb crosta. Obro els ulls i només veig llum i claror, és el sol qui m’enlluerna? Es difícil definir on sóc. Miro a un costat i l’altre i només veig una línia horitzontal de banda a banda i fins a l’infinit que separa dos colors, el blau i el groc, deuen ser el cel i la sorra. M’estic morint de set, necessito beure aigua amb urgència.

Clic.

Soroll d’una sirena, sóc a l’interior d’una ambulància, estic lligat a una llitera i no puc moure’m. Noto que tinc a la boca una màscara d’oxigen que m’insufla aire a molta pressió, em pica molt l’interior del nas, m’ha entrat alguna partícula que portava l’oxigen que em molesta molt, la pressió de l’aire que m’entra pels orificis encara aguditza més el malestar, intento rascar-me’l però duc unes manetes lligades als braços, no puc moure les mans. El cos se’m belluga al ritme dels revolts que fa el vehicle que va a gran velocitat.

Clic.

Caic des de dalt d’una muntanya i passo entre roques que em freguen les cames i el cap. Duc els ulls tapats amb una vena però ho sé pel soroll que fa l’aire al passar pel costat d’aquests objectes. La sensació de vertigen i buit d’estomac per la caiguda ja m’ha passat, ara, d’un moment a l’altre, sentiré l’impacte quan arribi al terra, o a l’aigua, i tot s’haurà acabat. Si són roques serà ràpid, amb un clic hauré mort, si es aigua serà més lent, primer un fort impacte amb un estrepitós soroll de bombolles, després el so quedarà reduït a un lleu xiulet a les orelles mentre m’aniré enfonsant poc a poc fins que necessiti respirar i l’aigua ompli els pulmons, no puc nedar perquè porto les mans lligades a l’esquena. El final d’aquest abisme ha de ser d’un moment a l’altre.

Clic.

Soc sota l’aigua, però ara tinc les mans lliures, intento nedar fins a la superfície. Tot es fosc, no se si estic  a dalt o a baix, per això miro de deixar surar el cos, ara noto en quina direcció puja i procuro ajudar-lo amb els braços per dirigir-lo cap a la direcció correcte. Em falta l’aire, d’un moment a l’altre he de sortir o m’ofego. Faig els últims esforços. Tot segueix fosc com una gola de llop. Ja no aguanto gaire més, les forces em defalleixen. Dos braçades mes i ja no podré salvar-me, m’ofego. Surto fora i respiro, per fi, profundament. Tot es negre nit.

Clic.

Tinc la cara mullada, es la llengua de la Laika, la meva gossa que em llepa i em desperta, es un encant de gossa, jo no seria res sense ella. Vull agafar-la i parlar-li mentre li acaricio les orelles, sé que li agrada molt però no ho puc fer, estic lligat i duc la boca tapada amb un cinta adhesiva que em destrossa els llavis i m’oprimeix la pell. Intento bellugar-me però no puc, a més de les manilles estic subjectat amb cinturons que em pressionen el cos. El gos udola, vol dir-me alguna cosa, no l’entenc però si que el sento trist i preocupat. Com és que estic lligat? On sóc? La gotera segueix trencant el silenci i una olor a descompost es barreja amb el d’una paret molla i florida que tinc ben a prop. Al bellugar el braç he notat una punxada a la vena, duc una agulla o alguna cosa clavada que no puc esbrinar, si pogués tocar-m’ho. Les mans són els meus ulls, sense elles no sóc res.

Clic.

Oh Déu meu… Un formigueig em corre per tot el cos, deixo el llit que tinc a les meves espatlles, m’elevo i noto com traspasso parets i murs, supero el sostre. Estic volant, floto com un globus d’heli que em porta fins dalt dels núvols a tota velocitat. Intento, amb esforç, bellugar-me per recuperar la posició vertical, moc les cames de manera rítmica i, poc  a poc, el cos va girant-se. Contemplo el paisatge que m’envolta, només hi han dos colors, el blau i el blanc, estic entre el cel i els núvols, dos elements imprescindibles de la natura separats a l’horitzó per una fina línia. Estic levitant en mig d’un espai immens, infinit. Un punt lluminós s’acosta a mi a molta velocitat, no puc veure de què es tracta però va augmentant de mida a un ritme considerable, és un objecte que no aconsegueixo identificar. Ara que és a prop veig clarament que es un avió.

Clic.

– Pere?

– Mama…! Ets tu? –És la meva mare! Que hi fa aquí?

– Ja t’has rentat? Vols que t’ajudi?…

– Si, ajuda’m si us plau.

– Vine amb mi.

M’agafa en braços i em porta cap a una taula, de nadó, la meva mida és la d’un bebè, em despulla, em fa pessigolles, m’acaricia la panxa i m’hi fa petons. Em fica dins d’una banyera amb aigua calenta, hi floten uns aneguets, són els meus tres aneguets amb els que jugava quan era petit.

– Te, tens els teus joguets flotant davant teu, distreu-te una mica i ara vinc per rentar-te.

La meva mare marxa mentre jo toco els ninotets de goma i els premo perquè facin soroll, els introdueixo dins l’aigua i els premo ben fort perquè absorbeixin l’aigua del bany, ara els trec i els apreto perquè deixin anar tot el líquid. Surt un rajolí que fa un soroll molt divertit, com quan fas pipí.

Clic

L’aneguet no redueix el volum sinó tot el contrari, va fent-se cada cop més gran i treu aigua com un brollador, la banyera s’omple de cop i la goma del nino m’oprimeix com si fos l’airbag d’un cotxe que acaba de tenir un accident, l’aigua em cobreix el cap. M’ofego.

Clic

Estic amb la Cris, som al cinema. No veig només sento. La pel·lícula està doblada i els personatges secundaris estan interpretats per la mateixa veu, em trobo amb que un dels mafiosos ara és l’ascensorista! M’estic fent un lio, m’apropo a ella i li pregunto baixet.

– Aquest no és l’ajudant del mafiós?

– No, és un ascensorista jove.

– Doncs la veu és la mateixa!

– Pot ser, jo no me n’he adonat. –S’apropa a mi i em besa els llavis– Deixem-ho estar què aquesta pel·li és molt dolenta.

Segueix besant-me, és el primer cop que ho fem, la veritat és que de fa temps que m’ho sembla que ens atraiem molt però cap dels dos s’ha atrevit a fer el primer pas i ara, és ella qui ho ha fet. M’agafa la ma i me la introdueix dins la seva brusa, noto els mugrons inflats i ben rígids, els acaricio i se li accelera la respiració. Les llengües es busquen i assaboreixen els dolços líquids i perfums. Em poso a cent. Ella baixa la ma que m’acaricia el coll fins al pantaló, em descorda el botó.

– Que fas? –li dic fluixet i atemorit que ens vegi algú.

– Tranquil. El cinema està buit i tot és molt fosc.

Arriba fins al meu glands i comença a acariciar-lo poc a poc i de manera molt suau que em provoca encara més excitació. Sento unes passes, deu ser el revisor.

Clic

Maleït clic, cada cop que sona em trastoca i em provoca al·lucinacions. Torna a sonar la gotera. Tornen les olors humides de les parets i una fortor molt desagradable. Cada cop que sento el clic recupero imatges que feia temps que no somiava, cada cop em quedo fascinat o aterrit. Necessito sortir d’aquí però estic lligat, no puc fer res. Miro de bellugar els canells i noto com les cordes que m’oprimeixen van cedint una mica. Ara les moc intensament, em faig mal però m’és igual, necessito sacsejar els canells per desfer-me de les cordes que m’emmanillen, així veure on sóc. L’anella que em constreny cedeix poc a poc, sembla que, per fi, una de les mans s’alliberarà, treure’m les cordes de l’altre ma serà bufar i fer ampolles… Ja està, ja ho he fet. Em toco els canells i em fan mal, me’ls dec haver ferit però ara que més dóna. Al doblegar el braç dret noto una forta burxada a l’avantbraç, amb la ma me’l toco i noto que duc una agulla clavada i agafada amb una mica d’esparadrap, la segueixo i hi ha una derivació amb tres tubs que es connecten amb l’agulla, és una via clínica. Me l’he de treure abans que torni a sentir el clic o estic perdut. Respiro fons, estiro i ja està. Verifico amb les mans que és una agulla hospitalària, seguint els tubs em porten a una barra on hi pengen tres bosses connectades a un aparell. Sóc a un hospital? L’olor no és massa asèptic, on sóc? Deu ser de nit perquè tot és prou fosc.

Clic

Ara ha sortit líquid de l’agulla, deu ser la droga que m’introduïen per vena, deixo anar els tubs. Desfaig els diversos cinturons de pell que em tenen el cos lligat. Ara. Ja em sento més lliure. Si trobés el meu bastó seria fantàstic però serà una tasca difícil. He de fer-me un plànol de situació del lloc on sóc. Allargo els braços per trobar la tauleta de nit que normalment tinc al costat del llit, però no hi ha res només la barra, mentre palpo amb les mans esbrino que és d’on pengen les bosses de líquid i els tubs que van a l’agulla. Toco el llit, és dur i hi ha un fi llençol damunt d’un matalasset folrat de plàstic, és com una llitera d’infermeria, m’incorporo i intento baixar, trigo en trobar el terra perquè la llitera està alta. Per fi toco el sòl, està fred i humit i amb els peus encara nus la impressió és més forta. Palpo les barres que hi han sota la llitera i dedueixo que és una mena de llit de massatge. Trepitjo una mena de bassal d’aigua, vull d’explorar d’on ve, pot ser vessa l’aixeta que degota, si la trobo podré refrescar-me, beuré i em rentaré la cara per aclarir-me, he perdut la noció del temps i no sé on sóc ni quan fa que estic retingut, no recordo res de res. Camino poc a poc, direcció a la gotera, avançant amb els braços pel davant i procurant amb els peus no entropessar amb cap obstacle. El líquid se m’enganxa als peus, no és una aigua neta, és una mica llefiscosa i se m’enganxa a la planta del peu. Arribo a la paret, vaig tocant-la i seguint-la, fins que topo amb un element dur i amb la superfície de ceràmica enganxat a la paret, és una pica. Palpo i efectivament hi ha l’aixeta que llagrimeja però és perquè la maneta està una mica oberta, la tanco i l’aigua deixa de regalimar. La pica és buida, per tant el líquid que hi ha a terra prové d’una altra banda. M’ajupo, vaig tocant l’aigua llefiscosa i intento seguir el rierol que em conduirà directament al lloc d’on vessa. Cada cop hi ha més quantitat de líquid prova que vaig pel bon camí fins que topo amb alguna cosa que em deixa totalment esgarrifat i paralitzat, no goso apropar-m’hi més perquè no puc creure-m’ho. No seré capaç de fer-me a la idea del que ara mateix intueixo i del que se’m passa pel cap. He notat com uns pels molls. No pot ser. La Laika. Ara si que apropo les mans i noto el cos fred i inert de la gossa, se’m mullen les mans de la seva sang, temptejo i detecto el forat de la ferida a prop del pit, és una obertura grossa segurament produïda per un ganivet o un gran objecte punxant. Tremolo. Se’m cau el món a sobre. No puc aguantar-ho, la meva pobra gossa pigall, m’he quedat sense els meus ulls, sense la meva guia. L’abraço i ploro molt consternat. Em falta força, estic molt dèbil pel temps que he estat immòbil i perquè l’angoixa m’ha debilitat considerablement però he d’esbrinar què faig aquí. Deixo la Laika a terra suaument i amb tendresa procurant no fer-li cap mal tot i saben que és morta. M’aixeco. Me n’adono que només duc uns calçotets i una samarreta sense mànigues, m’han quedat els peus i els genolls bruts de sang i els noto enganxifosos, dec fer una pinta horrorosa, he de tornar cap a la pica i rentar-me la cara i les cames i després em faré un mapa de la situació, he de recórrer la cambra on sóc, donar la volta sencera per veure que hi ha. Vaig a la pica. Em rento. L’aigua freda em refà. No hi ha res per assecar-me però tan se val, millor aquesta sensació d’aigua fresca que la de la sang que es va secant i et va comprimint els pels de les cames. Vaig per les parets explorant amb les mans, aquest cop no deixo empremtes vermelles com les que dec haver deixat abans de rentar-me, deu estar la paret feta un fàstic. Vaig a munt i a vall per veure que hi trobo, són murs vells, en algunes parts ha caigut el guix per la humitat i ha quedat despullat el totxo, per la forma dedueixo que són maons antics, estic en un edifici que es va construir, com a mínim, fa més de cent anys. Segueixo examinant amb cura, a les zones remullades hi ha fongs o detecto també per l’olor, l’habitació no és gran, només hi ha la llitera, la pica i al costat una espècie de bidet o vàter, no se ben be què és perquè està trencat, toco i no trobo cap cisterna, ressegueixo el perfil i descobreixo que hi han dues aixetes, per tant ara sí que ho tinc clar, és la pica d’un bidet. La Laika està entre l’espai que hi ha entre la pica i el bidet. Pobreta. En alguna part ha d’haver-hi una porta, encara em queda per esbrinar la quarta paret de l’habitacle, ara ja sé que és gairebé quadrada i, efectivament, a la següent paret he trobat una porta metàl·lica, busco la maneta, no la trobo, només té un forat per obrir amb clau però, al prémer noto que cedeix una mica, la porta és oberta i m’arriba a la cara una brisa d’aire fresc que, amb el rostre encara mullat, em dóna una sensació molt agradable. El nou espai al que he accedit té tota la pinta de ser gran, el so em delata la dimensió, deu ser una gran nau industrial, l’olor a florit i vell delata l’abandonament i em confirma que es tracta d’una construcció possiblement dels finals del segle XIX, vaig guiant-me per les parets del costat de la porta i segueixo caminant.

Clic.

Oh! Aquest és el so d’un encenedor tipus Zippo, ara el reconec!, en tenia un quan era fumador, ara sento un xac, és el so que fa qua raspa amb la pedra per provocar l’espurna que inflama i encén el cotó moll de gasoil, m’arriba l’olor de benzina cremada, noto com xuclen un cigarro i sento la flaire inconfusible d’un caliquenyo.

– On vas malparit? –M’ho diu una veu desconeguda aspre i desagradable que costa d’entendre, s’apropa a mi i m’omple la cara de fum – On pretens anar si no veus més enllà de la punta del teu nas?

– On sóc?

– No estàs en condicions de fer preguntes! –M’ho diu antipàtic i sec– Sort que no veus la pinta que fas. –I tan que m’ho imagino, dec fer una pinta terrible només amb calçotets i samarreta i tot brut de sang– Torna-te’n cap el teu forat si no vols que et deixi igual que el teu gos. Sap que és això?

M’agafa, m’arriba del seu alè amb un tuf fort i desagradable de vi ranci barrejat amb el fum del puro i una forta olor d’una aixella que fa temps que no veu cap mena d’aigua ni de desodorant, sento que em pressiona la gola amb tub rodó metàl·lic molt fred, és la punta d’una pistola.

– Es clar que ho se, sóc cec però no idiota.

– Doncs ara que ho tens clar tornarem al teu dormitori poc a poc i et ficaràs al llit a dormir. M’has entès? Sense fer cap bestiesa o et forado com un colador.

– Creus que marxaré corrents, mal parit!

– Més val que em respectis o te’n recordaràs de mi.

– On sóc?

Clic.

És el pestell de l’arma, ara està carregada i com va molt begut pot donar-li per prémer el gatell en qualsevol moment, hauré de fer-li cas i no arriscar.

– D’acord, jo me’n vaig a l’habitació però m’has de dir que faig aquí. –No li ha agradat el què li he dit perquè ara si que em fa mal i m’ha agafat fort pel coll, m’estreny i amb la punta de la pistola em comprimeix la galta.

– No hi veus però tens uns grans collons! No estàs en condicions de preguntar… No veus que puc deixar-te sense parla la resta de la teva vida! Imagina’t, sense veure i sense poder parlar, això si que estaria bé oi? Au va, anem cap en dins.

M’arrossega de nou cap a la cambra, entrem balancejant-nos perquè ell no s’aguanta gairebé dret per la borratxera que porta.

– Per què heu matat la meva gossa? Ella era els meus ulls.

– Ja no la necessitaràs… –riu irònicament mentre s’atura uns segons i pensa.– Vols saber per què? –Torna a pensar-s’ho– Si home, tens dret a saber-ho –Fa una forta calada al cigar, torna a llençar-me el fum a la cara i m’ho explica cridant– Doncs no parava d’emprenyar m’entén… Només feia que bordar la mal parida i.. Tocava els collons constantment udolant i no ens convé que vinguin curiosos a preguntar. M’has entès? – M’ho diu amb una veu estrident, ara noto tot el seu cos i es tracta d’un home més alt que jo i fort, molt fort, la seva musculatura és dura, té tota la pinta de ser una mena de guardaespatlles d’aquells que estan tot el dia al gimnàs castigant-se el cos amb màquines i prenent-se pots de pastilles anabòliques– Mes et val que no ofereixis resistència o sabràs el què és bo.

Ja som dins de l’espai putrefacte, ara si que l’identifico perfectament, l’olor d’humitat barrejada amb la de sang, tabac, alcohol i carn en descomposició de la meva gossa, aquella poca estona que he tingut d’aire fresc s’ha acabat, ara si que em venen arcades i vomito, només és bilis pel poc aliment que he ingerit als darrers dies. A l’homenot no li ha agradat gens que perboqui perquè probablement el dec haver embrutat. Em tomba violentament sobre la llitera.

– Hòstia mal parit, m’has vomitat a sobre!

Em deixa tombat sobre la llitera i es neteja a la pica mentre renega. Tanca l’aixeta. Ara ve amb molt males intencions.

– Què collons t’has cregut! –S’apropa a mi i em tomba bruscament, gairebé caic de la llitera.

– Què us he fet per què em tingueu tancat? –Li ho dic mentre em lliga els canells de manera tan bestia que la corda em penetra la pell.

– Jo no sé res de res, només compleixo ordres –Balbuceja mentre lliga fort els cinturons deixant-me ben immòbil i quasi sense respiració– Ara t’estàs quiet i cadellet i no m’inflis més els collons. –Em posa una cinta adhesiva a la boca…– T’he de posar això perquè no cridis i no xerris més, oi que m’entens? Cada cop que obres la boca em treus de polleguera i podríem prendre mal – …i em punxa l’agulla.– Au, ara a somiar i passar-ho bé bestia cega.

Clic.

La droga que m’injecten és instantània, em fa volar i veure les coses més estranyes que mai m’hagés pogut imaginar. Sóc a un lloc ple de colors amb l’arc de sant Martí pintat a terra, el cel és de color rosa, era el color que més m’agradava de petit, el sol groc i els núvols color salmó van cobrint el cel a gran velocitat mentre es tornen d’un vermell intens, uns llamps blaus avancen l’inici d’una gran tempesta, comencen a caure gotes de sang, cada cop més ràpid fins esdevenir un temporal molt virulent. El terra s’omple de sang espessa que va coagulant a gran velocitat i em queden el peus ensorrats dins d’un sorramoll que m’engoleix cap endins fins convertir-se en una massa compacte semblant a la pedra tosca, es va omplint l’espai d’aquella secreció sanguínia fins arribar-me immediatament al coll, la ràpida coagulació d’aquell líquid m’oprimeix tot el cos i em deixa paralitzat. El núvols, ben foscos i compactes, es transfiguren i agafen la imatge de la Laika, adopten vida com un dibuix de Walt Disney, la gossa veu que m’estic ofegant i les seves potes intenten salvar-me esgarrapant la sang que coagula a gran celeritat però el líquid m’absorbeix i em perdo en el fastigós grumoll sanguinari. Un potent llamp blau seguit d’un estrepitós tro m’alarma perquè provoca un terratrèmol que desfà en trossos tota la sang coagulada que em mata i la converteix en mil de milions de micro-partícules suspeses en el aire que es belluguen com l’aigua de mar, de l’horitzó una onada gegant ve cap a mi. Començo a córrer en sentit contrari però la immensa paret de bocins de sang esmicolats que simulen líquid m’atrapen.

Clic.

– Desperta mal parit! – Una nova veu, és aguda i efeminada.

– Mira. S’ha pixat i cagat a sobre com un bebè –És la desagradable i aspre veu que fumava caliquenyo, ho diu rient i la veritat és que jo em sento brut i moll, ara si que l’olor es asfixiant.

–L’hauràs de rentar.

–Jo? Rentar-lo? No, ja em va vomitar a sobre i n’he tingut prou. Jo que no he tret una caca de nen en ma vida i ara he de fer de marona i treure-li la merda a aquest cec malparit. T’has tornat boig?

– Imbècil! Aquest home ens farà milionaris, per tant cal que el cuidis molt bé si no vols perdre-ho tot.

– Encara dorm? – Sento la pregunta del llefiscós guardaespatlles però jo no he respòs, m’he quedat quiet com una pedra. Em faré l’endormiscat per esbrinar que coi volen de mi aquesta gent.

– T’has passat injectant-li tant de narcòtic, està ben col·locat, si ens passem d’aquesta droga podem dur-lo a l’altre barri i perdre-ho tot. Desconnecta-li la via i deixa’l que es recuperi, necessitem parlar amb ell.

– D’acord però la merda jo no li trec, deixo que es desperti i s’ho faci ell mateix, que ja és grandet.

Algú dels dos em bufeteja violentament.

– Ei, tu, desperta! – Ara ho tinc clar, rebo plantofades del noi amb la veu efeminada una veu que em sembla haver escoltat alguna vegada. Faig memòria mentre segueixo aguantant-me immòbil – No l’haurem matat? –Em toquen el coll, comproven si tinc pulsacions, espero que no notin que tinc el cor que em va a mil per hora– Estem de sort, encara és viu. Fes que desperti, dóna-li de menjar i deixa’l que recobri l’orientació i l’ànim. Demà l’hem de tenir totalment desvetllat.

Sento com se’n va per la porta però no la tanca, ha quedat oberta. Tal i com ha dit el poca solta aquest, l’orientació encara no l’he perduda tot i la droga que m’han posat, però l’ànim no sé si seré capaç de recuperar-lo després de tot el que m’estan fent aquests imbècils. Estic indefens i em tracten sense cap mena de pietat, i no es que vulgui que es compadeixin de mi per invident, no ho he volgut mai. En plena infància em van diagnosticar un glaucoma pediàtric degut a una malformació congènita i vaig perdre la visió perquè la malaltia em va afectar directament al nervi, era molt petit i no ho recordo però, el mestre que es va encarregar d’ensenyar-me a defendre’m i a valer-me per mi sol em va explicar que les imatges que veus quan ets petit et queden guardades al subconscient, és per això que puc identificar i reproduir dins la meva imaginació imatges, objectes i colors. A més, a casa tinc unes fantàstiques ulleres que duen incorporat uns auriculars i una càmera, segons el color que graven reprodueixen un so o un altre. Per exemple, com les ulleres detecten tot el que passa pel davant, si a l’estiu camino per un carrer on hi passa molta gent escolto una simfonia alegre i rítmica perquè en aquesta època de l’any els vianants solen dur vestits de colors variats, per contra si vaig a un restaurant de luxe on hi ha poca llum i la gent vesteix  amb roba fosca els tons que em reprodueix l’aparell son depriments i prefereixo apagar-lo. Els colors per a mi són sensacions i els tinc classificats, el rosa és el dels sentiments, el groc el de l’esperança, el verd per a mi és la traïció, el blau pau perquè rima, el vermell és el de la desesperació i la por ja que és el mateix color de la sang. Li tinc mania a la sang, és per això que darrerament només somio en vermell, és la vàlvula escapatòria del meu subconscient que descarrega adrenalina amb aquestes imatges que em provoquen por i confusió. No sé perquè a la gent li agrada tant el vermell, com pot ser que es venguin tants cotxes d’aquest color…! Als meus amics vidents els hi endevino el color del seu cotxe, per la seva actitud…, per la forma de parlar.. i, en un gran percentatge, ho encerto. Després, sorpresos, em pregunten com m’ho faig, si soc bruixot o vident, té gracia que diguin vident a un cec… ja, ja, ja ! i que nosaltres els cecs diem sovint “no ho veig clar”, ja se sap, és una manera de parlar estandarditzada però quan ho diem davant de persones no acostumades a estar amb invidents es produeix un silenci i perceps que els ha impactat i, pobres, no saben que dir, es queden ben tallats. Doncs el que deia quan em diuen que sóc com un bruixot jo els hi dic que és gràcies a la percepció, jo puc sentir sensacions, si hi ha “mal rotllo” en una reunió jo no necessito veure els rostres, amb l’olor i el so en tinc prou, puc olorar l’adrenalina i el feromona, són olors imperceptibles però que he aprés a reconèixer-les i el so és una font d’informació importantíssima, l’utilitzo per aclarir què passa a l’ambient, quan es converteix en sec i fosc, quan els silencis s’allarguen, és aleshores quan notes com les pulsacions es van accelerant. Per això ara noto perfectament l’adrenalina present en l’atmosfera, hi han nervis i el goril·la que està vigilant-me no es refia de mi, per tan hauré d’anar en compte amb el que dic i faig, les forces no m’acompanyen gents, no estic en condicions de fer cap ximpleria, he d’utilitzar la intuïció i estar molt atent a tot el que passa. Em treu l’agulla de la via per on m’injecten ves a saber què i m’afluixa els cinturons. Pels seus respirs entretallats deu mirar-me amb cara de repugnància per l’olor que desprenc, la veritat és que necessito rentar-me, una dutxa m’anirà molt be però segurament no deuen tenir-ne cap dins d’aquella nau infecte, segurament m’hauré de rentar amb la pica que hi ha dins aquella cambra, em vaig fent la idea. Començo a donar senyals de vida i vaig movent poc a poc els dits de les mans per mostra-li que m’estic despertant, no ho deu veure perquè sento repicar els dits sobre una superfície plana, deu estar xatejant amb el mòbil. Emeto un so gutural i, ara si que m’ha vist perquè els dits deixen de picar, bellugo tot el cos tot i l’impediment dels cinturons que m’ofeguen.

– Ja estàs despert? – Em pregunta el tros de guardaespatlles barroer amb una veu més entenedora que l’altra vegada, ja deu haver dormit la mona, me n’adono que ja no duc la cinta adhesiva a la boca.

– Quan fa que dormo?

– Doncs tres dies com un angelet. –Somriu cínicament.

– Què m’esteu injectant?

– De tot d’una mica perquè estiguis ben alimentat i ben content. No sé si ho saps però t’has cagat i pixat al damunt… T’has bellugat molt i pels tremolors que tenies deus haver tingut somnis i malsons terribles! –Riu amb cinisme.– Hauràs de resoldre-ho ara perquè no aguanto més aquesta pudor. Estàs podrit tiu!

– Si, no et preocupis. Necessito una dutxa i roba. –Les substàncies que em duent haver injectat m’han produït diarrea o alguna mena d’al·lèrgia.

– Aixeca’t i et portaré a una zona on n’hi ha una, et donaré sabó, roba i una tovallola. Sobretot, no facis cap bestiesa, cal que sàpigues que t’estic apuntant amb una pistola i a la mínima…

Déu meu, una dutxa i fora d’aquest antre, servirà per fer-me una idea de com és l’espai on em tenen retingut.

– D’acord, porta-m’hi ara mateix.

S’apropa a mi i em descorda tots els cinturons, l’olor de l’alè és la d’un fetge castigat per l’alcohol, no em treu les cordes que m’agafen els canells.

– No em descordes les mans? Així no podré dutxar-me.

– Ho faré quan et deixi davant de la dutxa per si de cas.

Em treus els cinturons i puc incorporar-me, ell m’ajuda a baixar agafant-me pel braç, és una primera senyal d’apropament i compassió? El terra és fred però ja no hi ha el basament de sang, de fet la sensació dels peus sobre el terra és molt més agradable noto que l’olor de podrit ha passat a olor de llegiu.

– On és la meva gossa?

– Ja no hi és aquí. L’hem enterrat.

– On?

– Què vols portar-li flors? –Fa unes cleques desorbitades.

– No, no vull portar-li flors, vull saber on és.

– Doncs no tinc ni la més puta idea, no ho vaig fer jo…

– Tan se val, ja no puc fer-hi res.

– Tu hi veus una mica oi… Ens enganyes…?

– No veig res, em guio per la meva percepció.

– Percepció! Ten un sisè sentit?

– Podríem dir-ho així.

– He llegit molt de tu als diaris. Des de que t’hem segrestat, tothom parla de tu. T’hem fet molt famós tiu.

– Què bé… –Responc sense esma, no em fa gens d’il·lusió que em digui això, jo sóc una persona que procuro passar desapercebut i mantenir-me en l’anonimat, no per que tingui res que amagar, no… Per una banda pel càrrec que ocupo, em dec a tots els que treballen amb mi i he de mantenir una imatge digne de la institució que represento però, per altra banda, sóc una persona discreta, no m’agrada cridar l’atenció i evito de totes totes, l’efecte del ridícul, és el que més m’indigna i procuro no haver-me de penedir de res mai. Ara, a rel del segrest, deuen parlar de mi arreu.

– Deixa’t guiar, et porto, així anirem més ràpid.

M’agafa pel braç i em tira perquè el segueixi i vagi més ràpid, surt fora i caminem per un espai ample tipus fàbrica industrial, el terra és de llambordes i amb els peus nus em costa una mica caminar, també els genolls em fallen, amb el temps que deu fer que estic estirat em sento les cames molt fluixes i la musculatura sense to, no m’aguanten gaire, també noto que em dec haver aprimat bastant. L’olor de ranci i ferro em fa pensar que a la nau deu haver-hi una metal·lúrgia o un magatzem de drapaire pel ferum anyenc però pel poc soroll que se sent deu estar abandonada o deu fer temps que no hi ha activitat. Procuro tenir empatia amb el guardaespatlles i treure-li informació.

– I que diuen de mi?

– Que saps un ou de moltes coses i que tot i no veure-hi ets com un vident. –Veus, ja hi som, d’on deu haver tret aquests adjectius la premsa?

– No sóc vident, les deduccions les faig a través de la percepció i el coneixement de l’entorn.

– Mira, sóc una mica curt i no he estudiat gaire, per tant procura parlar-me sense paraules tècniques… Eh, escolta’m bé… Jo no hi entenc d’aquestes coses però… –parla una mica entortolligant-se i tartamudeja, no sap ben be el què ha de dir– …però jo crec en el poder de la ment, saps, i penso que tu… Com que diuen que ets tan intel·ligent, doncs… Segur que deus veure a traves del pensament. No sé si m’entens.

– Jo sóc cec i no veig res, la ment em serveix per pensar i imaginar-me les coses però no em serveix per veure.

– Al diari deia un col·laborador teu que endevines les marques i els colors dels cotxes que porta la gent amb la qui parles. Això és una passada!

– Diu això? –Déu meu, una anècdota com la d’endevinar el color del cotxe ara ja s’ha ampliat a les marques, quan s’acabi aquest turment hauré de desaparèixer una bona temporada perquè anar pel carrer serà un martiri.

– A veure si endevines quin cotxe tinc jo?

– No sé…

– Va home, digues-m’ho! Fem una juguesca. –Haure de seguir-li la corrent m’anirà bé que agafi confiança amb mi ja que s’està convertint en els meus ulls.

– Crec que… Doncs… –Noto com s’impacienta i s’il·lusiona per la pausa dramàtica que li estic fent– Penso que tu no tens cotxe.

– Oh! –Fa una exagerada exclamació i s’il·lusiona com un nen, ja el tinc meu!– Què bo! Ho has endevinat! És una passada!

– Veus, ha estat sort. – Tenia dos opcions, dir-li que tenia un cotxe petit i econòmic o que no en tenia ja que per la forma d’expressar-se intueixo que es tracta d’un pobre home sense masses recursos obligat a fer la feina bruta.

 

A la llunyania se sent el so d’un televisor, són les noticies vespre, reconec els locutors, ja sé quina hora vivim i sento que parlen de mi. “Fonts anònimes han confirmat que el segrest del president de l’ONCE està en vies de resoldre’s…”

– Vols fer el favor de tancar la tele que hi ha roba estesa? –Crida el guardaespatlles que m’acompanya a algú que, segurament, és el que hi ha dins d’una garita veient el televisor i…

Clic.

El so del televisor deixa de sonar a l’instant.

– Ja va, ja va… – respon una veu ronca i greu que m’és familiar.

– Perdoni, però com la porta queda una mica amagada no m’he adonat de que havia vingut. –El tracta de vostè? L’home que hi ha dins la garita no és un qualsevol.

– Acabo d’arribar i m’he posat a veure la tele. Veig que ja l’has pogut despertar.

– Escolti, –Ara ja és a prop nostre i el meu home pigall mira de demanar-li alguna cosa amb amabilitat– Pot portar-lo a les dutxes mentre vaig a buscar-li roba, sabó i una tovallola. –Ara riu com un adolescent.– Ei, aquest paio és una passada de llest, vagi en compte jefe! Ho endevina tot.

Ara és el de la veu greu qui m’agafa pel braç i, aquest cop anem a una marxa molt més lleugera, em porta ràpid a l’altra banda de la nau, tinc por de ensopegar amb alguna rajola que balla i caure, no hi confio gens amb aquest que em porta ara, detecto una absoluta insensibilitat i està clar que no té cap coneixement de com s’ha d’acompanyar un invident. Cada cop em pesen més els calçotets que mantenen en suspensió el pes de les meves deixalles. Entrem dins d’un passadís estret que té el terra humit.

– Anirem ràpid perquè em molesta molt l’olor de merda saps.

– A mi també –li responc sec. Provo si aquest home pot oferir-me més informació, amb tanta droga que m’han injectat al cos he perdut la memòria– Pots dir-me on estic?

– Només et puc dir que, si tot va be, demà s’haurà acabat tot.

– Demà… Des de quan fa que estic aquí?

– Doncs, aviat farà uns deu dies, la cosa ha anat ràpid.

Para davant d’una porta, remena unes claus i l’obre, entrem i l’ambient canvia de cop, ara s’hi mesclen olors d’humitats, ferums de vàters i restes de fragàncies de diversos sabons de dutxa, olors de gels de supermercats econòmics amb una fortor excessiva, te tota la pinta de ser un bany d’un gimnàs de filio-culturisme o estem al vestuari de la fàbrica.

– Per què em teniu segrestat? Que us he fet?

– Tu, personalment, no has fet res, és el teu càrrec el que té valor, ets lo suficientment important i lo suficientment discret per no fer massa soroll.

– Però ho han dit al telenotícies.

– Si, be, ja se sap, vam d’haver de filtrar-ho a la premsa per pujar la xifra del rescat, això és com la borsa, com més soroll pugen les accions i s’omple el sac de la pasta… Ja hem arribat a les dutxes, no tens aigua calenta però amb la calor que fa suposo que t’anirà be que l’aigua estigui fresca.

Mentre no ve el company amb els estris segueixo preguntant.

–… Quants diners us donaran per la meva llibertat?

S’ho pensa una mica, se m’apropa i sento l’olor del perfum que duu, l’identifico de seguida, és Eau Sauvage de Christian Dior, l’original, un perfum molt característic que ja no es troba fàcilment al mercat convencional, ara bé a les botigues xineses pots  aconseguir les imitacions que vulguis, però aquest olor n’estic segur que no és de cap imitació, aquesta és l’essència original, és un perfum molt car, sobre els set-cents o vuit-cents euros l’ampolla de les grans. Aquest qui em parla no és com pobre el guardaespatlles, aquest pot ser un dels caps. A l’orella em diu la quantitat que han demanat “cinc-cents milions”. La veu que em diu “un milió” té una raspera peculiar com la d’un asmàtic.

– Un milió? No tenim tants diners a l’entitat.

– A no? Doncs demà ens els porten i seran meus.

– Amb qui parleu.

– Si home! Ara t’ho diré… Si es compliquen les coses seràs home mort.

– Si em mateu no tindreu els diners.

– I si no acabem tenint els diners tindrem clar què és el que farem amb tu, amb un clic –sento el soroll d’una pistola– tot s’haurà acabat. –El to és aspre i m’ha provocat una esgarrifança a tot el cos. –Per tant hauràs de fer el què et diguem i fer d’intermediari si vols sortir viu d’aquesta.

– D’acord. –quin remei em queda, em toca prepara-lis el terreny, per déu.

– Vine –em guia i em posa davant d’una paret enrajolada– aquí… Ja estàs sota la dutxa, davant teu tens dues aixetes, una és la freda i l’altra és la calenta però no va.

Torno a notar l’olor del perfum de Dior… em ve a la memòria una reunió que vaig tenir a la ONCE farà uns sis mesos… ja està, ja l’he identificat amb la veu, tinc el record ben vívid, la meva secretària m’avisa que els inversors ja han arribat, li demano que els faci passar al meu despatx, piquen a la porta.

– Passin si us plau i prenguin seient. –Són tres homes que caminen a poc a poc, una mica atemorits, un arrossega les sabates sobre la moqueta i un altre te una mica d’asma, ho sé pel seu respir un pel accelerat, com si hagués pujat les escales a peu, a més sento uns lleugers xiulets a cada aspiració, s’acosta a mi, em saluda donant-me la ma i m’arriba el perfum de Dior!.

– Hola, prenguin seient sis us plau. Bé… –sento que tots tres ja son a les seves cadires– Què els porta a la nostra casa?

– Vostès… Són una entitat sense ànim de lucre i… –parla el de la veu ronca, la mateixa del home que mirava el televisor i m’ha portat fins les dutxes, ara si que ho tinc clar, ho fa a poc a poc i s’entretalla, alguna cosa estranya passa i ho endevino immediatament, l’interrompo.

– Perdoni’m, hi han els llums encesos?

– No, estem a les fosques.

– Perdonin la meva distracció! –Vaig cap l’interruptor i els encenc, mai me n’adono que els vidents es queden a les fosques, n’hi han que passen tota l’entrevista dissimulant-t’ho i no diuen res.– Ja està. Ara si que hi veuen oi?

– Si, si. Moltes gràcies, no gosàvem dir-li res.

– Els demano mil disculpes, em passa sovint, sóc un despistat i com no els necessito doncs mai hi penso en encendre la llum. Segueixi sis plau.

– Doncs deia que la seva entitat la van crear per ajudar a la gent incapacitada i nosaltres som una empresa que aquest any ha tingut grans beneficis i ens agradaria que una part vagin a la seva entitat abans que se’ls quedi l’estat.

– A què es dedica la seva empresa?

– Som com una gran ferreteria especialitzada, exportem d’estructures especials per a la construcció, bigues de ferro, estructures… Bé, ara les fem amb un nou material molt lleuger i alhora molt resistent i això ens ha proporcionat moltes vendes, sobretot als Emirats Àrabs.

– Carai, molt interessant.

Clic

Altra vegada el Zippo i la seva olor característica de carburant, algú dels tres que hi ha a la sala belluga la tapa de l’encenedor de manera continuada i m’arriba l’olor de benzina.

– Vols fer al favor de no fer soroll? –Li diu el portaveu de males maneres al qui que té al costat– Perdoni però el meu company no para quiet.

– No passa res, així que volen de nosaltres?

– Voldríem fer un donatiu i beneficiar-nos d’alguna desgravació fiscal.

– I per què nosaltres?

– Vostès destinen els diners a una bona causa –ara el qui parla té una veu fina i efeminada, no em dona bones sensacions i ara ja se perquè, també el tinc identificat, és el que em va bufetejar– i és precisament això el què ens agrada, més que posar-lo en un club de futbol.

– Miri, nosaltres acceptem donatius però sempre per alguna causa solidària i l’acte el fem públic, no acceptem donatius d’empreses si no hi ha al darrere una actuació de conscienciació ciutadana i per suposat no acceptem donatius anònims. –Vaig mirar de treure-me’ls de sobre, som una entitat transparent– no ens podem vincular amb una empresa de construcció que ven als Emirats Àrabs.

– Estem parlant de quasi 100.000 €, crec que és una xifra difícil de renunciar. –Va dir-me el de la veu efeminada.

– Miri, això no depèn de mi directament sinó que és la junta qui ha de dir la seva, en qualsevol cas li demanaria que em passi tota la informació i jo poso el tema en els assumptes del dia en la propera reunió.

– Entesos, però el que li demanaria és que ens donin una resposta ràpida ja que ens corre pressa –va dir el de la veu ronca.

– No és preocupi que tan aviat tingui una resposta els trucaré, –m’adono de que no m’han dit els seus noms i els hi pregunto. –Poden dir-me els seus noms si us plau?

– Oh, perdó, jo sóc Oliver Valls –diu el de la veu ronca estrenyent-me la ma– al meu costat estan els meus socis principals, el senyor Marc Ginesta.

– Encantat –diu la veu efeminada prement-me la ma.

– I el senyor Pep López, és el qui feia soroll amb l’encenedor. –Em prem tan fort la ma que, ja en aquell moment, va donar-me la sensació de ser més un guardaespatlles que no pas un home de negocis.

– Be doncs, els acompanyo fins a la sortida.

Així ho vaig fer, vaig acompanyar-los fins al passadís on hi ha la taula de la Cristina, la meva secretària, i allà tots tres van tocar el dos. Un cop que m’havia assegurat que ja eren dins l’ascensor i les portes s’havien tancat, vaig preguntar a la Cris.

– Quina impressió t’han donat aquest homes?

– No gaire bona.

– Quin aspecte tenen? Fes-me una visual sis plau.

– Un és molt gros i fort, té l’aspecte de ser culturista, l’altre és prim i fi i el tercer té el rostre granissat i una cicatriu a una banda. El vestuari té molt que desitjar. Al meu parer, no fan massa bona fila.

– Gràcies Cris.

Clic

És el pany de la porta, entra el Pep, segurament em porta la roba i el sabó, l’identifico per la manera de caminar, arrossega les sabates.

– Ja sóc aquí –arriba al meu costat i em descorda la corda que em lliga el canell, uf quin descans, m’agafa la ma i em fa tocar el què m’ha portat– Tens sabó i una esponja, aquí hi ha la tovallola i t’he portat roba, potser et va una mica gran però és el que he trobat.

– Gràcies. –Li dono les gracies amb tota sinceritat, noto que l’home del perfum car, ara ja sé que es diu Oliver, se’n va, però quan és a la porta es para i li pregunta al Pep.

– El tanco per fora?

– No cal, ja em quedo jo vigilant-lo.

– Be doncs, jo me’n vaig. Si passa res ja saps on trobar-me. –Sento com ajusta la porta i les seves passes es perden pel fons del passadís que porta a les dutxes.

– M’hauràs d’ajudar, em rentaré jo sol però necessito que em passis de tan en tan el sabó.

– Et passo el sabó però no em facis fer mariconades, jo no toco un home ni borratxo, oi que m’entens?

– Si, és clar.

Començo a treure’m els calçotets i noto com tinc d’enganxats els excrements, vaig en compte perquè no caigui a terra i demano ajut al Pep.

– Pots ajudar-me?

– Mes val que ho llencis a terra i ja ho recolliré.

Així ho faig, em trec la samarreta que també, de tants dies sense canviar-me, la tinc enganxada a la pell per la suor i els pixats, l’olor ara és forta. Estic nu i busco a la paret on son les manetes que obren el pas de l’aigua. Sento com el Pep s’ajup i agafa la roba que acabo de tirar i remuga per si mateix “Per déu, quin fàstic!” mentre jo ja he trobat l’aixeta i l’obro, comença a baixar l’aigua que recorre pel meu cos donant-me tota mena de sensacions que van del primer impacte que em produeix la temperatura freda, a la confortable sensació del benestar que produeix aquella aigua lliscant sobre la meva pell seca i deshidratada. Li demano que em passi el sabó i l’esponja, ell a una ma em dóna l’esponja i a l’altra el sabó, és una botelleta de plàstic no massa gran i està per encetar, l’obro, diposito el gel sobre l’esponja, allargo la botella perquè me l’agafi i ell ho fa immediatament, està al meu costat pendent dels meus moviment. Em frego tot el cos i m’arriba l’olor molt agradable de lavanda i per la suavitat deu tenir crema hidratant, cosa d’agrair, cada cop que allargo el braç el Pep em diposita el sabó a les mans, quan m’he servit i l’allargo se’m desprèn de la ma perquè ell l’agafa. Mentre em frego tot el cos i m’esbandeixo ell diu…

– Et feia falta una dutxa, ara ja comences a tenir un bon aspecte.

– Ho dubto, dec fer una fila vergonyosa.

– No t’ho pensis, estàs prim i… –fa una pausa maliciosa– …estàs ben dotat, pots fer feliç a mes d’una dona amb aquesta planta. Jo que m’he engreixat com un porc m’he tornat transparent. Ja no follo si no és amb putes.

– No serà tan. –Sento que riu com un adolescent– De què rius? Te’n rius de la fatxa que faig?

– No, que va! –Reflexiona uns segons– Puc fer-te una pregunta personal?

– Si, es clar.

– Quan vas de putes les escull tocant-les? –Ara fa una gran cleca rient-se de la desafortunada pregunta que m’acaba de fer.

– No hi he anat mai. –Li dic mentre li demano el sabó.

– Si home! No m’ho crec. –M’ho diu mentre em posa el sabó a les mans.

– Ho dic de debò. –Em fa gràcia la desmesurada confiança que ha agafat amb mi, cal vigilar i estar alerta no sigui una estratègia, li entrego el sabó i torno a fregar-me les parts i trec tota la brutícia, ho hauré de fer unes quantes vegades perquè noto que està ben enganxada.

– Vinga va, he vits com aixecaves les celles i se t’escapava la risa. No em crec que no hagis anat mai de putes. –Allargo la ma i em torna la botella de sabó.

– Diríem que, tècnicament no però físicament si. –He tornat a omplir l’esponja de gel, aquest cop hi he posat prou quantitat per poder rascar fort i arrancar-me tot el que tinc enganxat als malucs, allargo la ma on duc la botella i me l’agafa.

– Ei, no em vinguis amb definicions acadèmiques que jo no hi arribo. A veure… –fa una pausa i noto que s’està divertint amb la conversa– …tu has follat amb una puta oi? Has de fer-ho una mica més a munt. –No he acabat d’entendre l’últim que m’ha dit i ell, suposo què ho ha vist amb l’expressió del meu rostre i m’ho repeteix– Has de fregar-te una mica més a munt que hi tens una bona empastifada. –Intento fer-li cas però no hi arribo.

– És més amunt –M’ho diu cridant– Collons, porta! –M’arrenca l’esponja de les mans i em frega l’esquena tan fort que fins i tot em fa mal– Mira que t’he dit que no faríem mariconades però no em fas cas. Au, té, si et quedes sense pell no és culpa meva. Tu t’ho has buscat!

Em torna l’esponja, m’ha deixat l’esquena ben dolorida però segur que, amb la força que ho ha fet, ha quedat ben neta.

– Gràcies per ajudar-me. La gent com jo necessita ajuda de tan en tan perquè sinó ens sentim molt perduts.

– Res de gràcies, i vinga explica’m la teva aventura amb la puta però, res de paraules estranyes del diccionari, m’ho has d’explicar amb pels i senyals.

– Veig que no tinc escapatòria. –M’esbandeixo i deixo que l’aigua em rellisqui pels cabells produint-me una agradable sensació de benestar mentre em penso que li puc explicar a aquest home de mides estretes que li pugui agradar, em decideixo i allà vaig. – Doncs tens raó, m’hi van portar una vegada sense jo saber-ho. Van dir-me que anàvem a prendre una copa a un bar especial, jo no sabia que pretenien però per la manera que em parlaven vaig deduir que no tenien masses bones intencions, o acabàvem la nit ben perjudicats per l’alcohol o les rialles amagaven una possible nit de vici i perversió.

– Collons tiu, qui eren aquests fantàstics col·legues?

– Et diré el pecat però no el pecador.

– Si, és clar…! Però vas follar o no? –Improviso una fantasiosa història, el més creïble possible que atrapi al meu zelador i el tingui ben entretingut.

– Doncs vam entrar a un local ple de fum, amb nombroses cortines gruixudes, i una música suau. Van seure’m a un tamboret a la barra i en tres segons ja tenia tres dones enganxades a mi, duien molt poca roba, anaven gairebé nues.

– Com ho saps si no les veies!

– Doncs per que van veure que no hi veia i van agafar les meves mans i…

– Te les van posar als seus pits! Ho veus… –Reia desmesuradament com si hagués guanyat un concurs de la tele, s’havia empassat la història de dalt a baix.– Ets molt gran tiu, la propera vegada que vagi de putes em faré el cec i ja d’entrada, sense deixar anar ni un bitllet, ja tocaré cuixa i carn… Una tàctica collonuda! Va, i què va passar?

– Doncs que els meus col·legues em van regalar una nit amb les tres perquè em complaguessin.

– Ni una, ni dos… Si no tres! Amb tres? Vas fer-t’ho amb les tres?

– Be, –He tancat les aixetes i el sento riure amb desmesura– em passes la tovallola sis plau? –Me l’apropa i m’eixugo mentre segueixo amb la meva història, estava clar que havia d’esdevenir en eròtica si no volia decebre al meu únic espectador– Vam prendre unes copes de més i van pujar-me per unes escales de cargol de fusta fins a un reservat on hi havien un munt de cortines i sofàs, allà van seure’m, van córrer les cortines, i van posar-se una a cada costat i la tercera es va asseure a terra entre les meves cames. Em passes la roba si us plau.

– Déu meu, segur que devien destacar les teves excel·lències. –Ho diu mentre em passa uns pantalons i una camisa, prossegueixo la història mentre em cordo els pantalons.

– La noia asseguda va començar a fer-me una fel·lació mentre les altres dues m’acariciaven i em petonejaven les galtes, em treien la camisa i em despullaven. En fi, la resta va ser com els animals, una i altra vegada, tanta carn que finalment no sabia exactament amb qui estava, tot es confonia, em vaig tornar mig boig fins al punt que, amb tan alcohol i excitació, vaig perdre el coneixement uns instants i en recuperar-lo ja estava amb els meus col·legues que, entre rialles, m’agafaven i em tornaven a casa com un heroi del medieval. –Ja he acabat de posar-me la roba, la veritat és que em va una mica gran però em sento com un home nou.

– Les vas deixar a totes tres ben contentes?

– Home, no ho vaig veure i no recordo gaire però crec que sí. –Riem tots dos, l’ambient s’ha tornat confortable.

– Collons tio, no m’estranya, el catxarro que tens compensa el que no hi vegis! A mi no em passen coses d’aquestes, quina sort tens de ser cec.

– No t’ho pensis, m’hagués agradat veure-hi per contemplar-les.

– On és aquest local? –M’ho pregunta mentre em dóna unes sabates esportives que em  poso.

– No sé, m’hi van portar. –Les sabates em venen una mica grans però són còmodes.

– Si endevines els cotxes també podries endevinar els locals de putes on vas!

– Si, es clar però com que només hi he estat una vegada… Ja estic! –Ja tinc les sabates cordades i em disposo a que em torni a tancar, tot i així estic tranquil perquè he escoltat que no em tornaran a punxar, així podré refer-me. El Pep va parlant però jo no me l’escolto.

– …Quan acabi tot això i em paguin, n’agafaré tres i els hi demanaré que em facin el mateix que m’has explicat. T’ho juro!.

M’agafa el braç i m’acompanya cap a l’habitació. De fet sabria tornar-hi sol i si tingués el bastó hi aniria molt ràpid, m’he aprés el recorregut de memòria. Surt de la sala de dutxes, tanca la porta metàl·lica amb clau. Perquè deuen tancar la porta amb clau? Que hi tenen amagat allà dins? Un vestidor no té per què estar tancat amb una forta porta de metall. La reverberació de la sala on m’he dutxat m’ha donat molta informació, més de la que ells s’imaginen, es tracta d’una sala gran, al fons s’hi troba una mena de passadís o espai més obert, sense porta. Sona el mòbil del Pep. L’agafa.

– Digues… Sí, estic amb ell… Si, si, és clar, no et preocupis que no se m’escaparà! –Alguna cosa li han dit que no volen que jo senti, torna a obrir la porta metàl·lica i m’entra dintre– Espera’t aquí, he d’atendre aquesta trucada i ara vinc a per a tu, davant teu hi ha un banc. No et moguis!

– Com vols que em mogui si no hi veig i no sé on sóc –se’n va i abans de tancar la porta insisteix.

– Ara vinc! –Mentre tanca segueix parlant pel telèfon i sento unes poques paraules.– Digues Oliver, hi tan que està be, pot parlar sense…

Clic, clic, clic…

Sona el soroll del pany de la porta i em quedo sol a la sala on encara s’olora el perfum de lavanda de la meva dutxa. Em pica la curiositat de saber-ne més i intento apropar-me a la zona on penso que tenen alguna cosa amagada, ho faig amb molt de compte i contant les passes per tornar ràpid quan torni el meu zelador. Vaig resseguint les rajoles de la paret fins que topo amb una cantonada, continuo cap a l’esquerra i, efectivament, arribo a una obertura que em porta a la sala continua molt més gran que la que estic perquè ressona més. Continuo guiant-me tocant la paret fins que ensopego amb un munt de caixes, són caixes de cartró que estan obertes, ressegueixo fins a l’interior i descobreixo un munt de bosses de plàstic totes iguals de la mateixa mida, totes fan entre set i vuit centímetres de diàmetre i estan lligades amb gomes i cordills. Tocant les bosses hi trobo pel damunt com una textura farinosa, una espècie de pols, però no és brutícia perquè també hi seria sobre el cartró i en canvi la caixa estava totalment neta. Em porto els dits al nas i ensumo una mica. Oh Déu meu, és coca! Miro de veure de quantes caixes estem parlant, vaig resseguint-les i en trobo piles de quatre en files que no s’acaben, i una… I una altre… I moltes més… Sento passes que s’apropen i torno immediatament a la sala del costat. Vaig molt ràpid i conto: Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set… Aquí hi ha la paret. Sí! Ara, dos a la dreta i cap endins.

Clic, clic, clic…

Sento com endinsa la clau a la porta metàl·lica i va donant-li voltes. N’havia contat dues voltes. Encara sóc a temps d’arribar al banc. Una, dos… Ja hi sóc! S’obre la porta.

– Ja sóc aquí! T’has quedat quietet oi?

– Clar! On vols que vagi? –Miro d’aguantar la respiració, i espero que no noti com em van les palpitacions del cor.

– Hahaha… Ets un caxondo! Au, vine que et portaré a la suite. Probablement serà l’última nit que dormiràs aquí i, si tot va bé, demà seràs a casa teva. – Em porta pel passadís i sortim a la gran nau amb olor de ferro i florit.

– Què bé! –Li responc controlant la meva il·lusió

– Estàs casat?

– No, i tu?

– Si, és clar.

– Li dius a la teva dona on ets?

– Ets boig? No ho sap ningú, si se n’assabenta sóc home mort.

– No li tens confiança?

– Ei tiu, una cosa son els nens i la família i l’altra els negocis, ella no n’ha de fer res del que jo faig fora de casa.

– Ah, molt maco! –Noto que ell respira profundament.

– No m’inflis els collons o et torno a clavar l’agulla i t’envio a l’altre barri. –Ara m’he anat de la ratlla, l’he de frenar i recuperar-li la confiança.

– Disculpa’m, m’he passat! No tinc cap dret de dir-te que has de fer amb la teva vida.

– Val! Però.. Però no m’inflis més els collons… Tingues en compte el què dius o s’acabaran els bons tractes. M’has entès?

– Si, t’he entès perfectament.

– Ja hem arribat. Entra.

Cinquanta-tres passes del vestuari al meu forat, la sala on hi havia el televisor està a trenta-tres, m’he d’aprendre de memòria la zona per si de cas he de sortir corrents. No sé on deu ser la sortida, per algun lloc s’ha de poder marxar. Segurament és allà on hi deu haver-hi la sortida al carrer, en el seu moment m’hauré d’arriscar. Necessito saber on és el meu bastó.

– Seu al llit i espera una estona que et porto alguna cosa per sopar. Tens gana?

– Una mica. –Li ho he de preguntar ara que el tinc a bones– Escolta’m, on teniu el meu bastó?

– El tenim ben amagat, ja te’l tornarem quan t’entreguem demà. Ara vinc. T’agrada la pizza?

– Si molt.

– De què la vols? Va bé formatge?

– Si, m’agrada molt el formatge.

– Doncs te’n vaig a buscar una i ara torno, no trigaré gaire per què és a prop.

Tanca la porta de la meva habitació amb clau. Sento com se’n va, conto les seves passes, quan arriba a trenta-tres para i el so de l’arrossega dels seus peus es torna més obscur, ha entrat a la garita on hi ha el televisor i…

Clic, clic, clic…

De lluny sento com s’obre el pany d’una porta i es tanca suaument, a poc a poc, probablement no vol que m’adoni de que se’n va .

Clic, clic, clic…

Dóna voltes la clau al pany i tanca. És possible? Estic sol dins la nau? No hi ha ningú? No he sentit cap mena de paraula, soroll. Tot és buit. Baixo del llit i m’apropo a la porta, la palpo i, efectivament, està tancada però no estic lligat i no m’han punxat cap narcòtic. La dutxa m’ha deixat molt relaxat i em sento cansat, me’n torno a la llitera, m’estiro una mica i m’adormo.

 

 

 

Clic

Ha entrat una clau al pany de la porta, qui obra és el Pep que parla per telèfon de manera grollera, faig veure que estic dormit.

– Està bé, demà et truco a la nit i anirem al putiferi… Si, si… Adéu! –penja i s’apropa a mi i em sacseja matusserament– Eh tu! Desperta! –Una intensa olor de pizza i formatge em fa segregar els sucs gàstrics de l’estomac, m’incorporo i em sento a la llitera mentre m’estiro els muscles de l’esquena, la base on dormo és molt dura i tinc la columna vertebral feta un nyap.

– Ja has tornat? Tinc gana, on m’has deixat la pizza?

– Aquí la tens, te l’he deixat al teu costat damunt el llit.

– Això és un trenca-ossos, estic baldat. – Li ho dic mentre em cremo els dits arrencant un tros de pizza. Oh! La trobo boníssima, amb els dies que fa que no he engolit cap aliment hauré de fer-ho poc a poc no sigui cas que em faci mal– Necessito aigua.

– Com t’has portat molt be amb mi t’he portat un premi. –Sento com destapa una botella de vi, m’arriba l’olor inconfusible d’un vi de bodega.– Volia portar un bon Rioja com a comiat però el més bo que tenien a aquella pizzeria és això, un vi que no és ni bo ni dolent. –Sento com omple dos gots però jo necessito abans que res beure aigua– No tens una mica d’aigua? Tinc la gola molt seca.

– Déu, no hi ha res millor que el vi per això.

Clic

És el so del tirabuixó que destapa la botella, sento ara el nyec nyec que fa el suro mentre el desenrotlla de la rosca.

– Porta’m aigua sis plau.

– Està be… –Sento com omple el got i se’l beu de cop, l’engoleix sense respirar tot d’una tirada, fa un rot desagradable– Doncs no està malament aquest vi, te’l deixo al costat per si vols fer un glop abans de l’aigua, t’ho recomano… Ara vinc.

Deixa els gots al meu costat, damunt la llitera i se’n va, conto les passes que fa, “tres, quatre, cinc…”, m’impacienta saber que m’ha deixat sol i probablement no ha tancat la porta. “Trenta-tres, trenta-quatre, trenta-cinc…” ha passat de llarg la garita de sortida, deu anar cap a les dutxes i ha deixat la porta oberta, “quaranta, quaranta-u, quaranta-dos…” Es prou lluny. On deu anar? Podia haver-me donat aigua de l’aixeta, ja en tenia prou. Què estrany. Baixo del llit, vaig cap a la porta, Déu meu… És oberta! No m’atreveixo a sortir, les passes s’han aturat. M’espero. Torno a sentir les passes arrossegades del Pep, segueixen allunyant-se però és mes prudent no moure’s, torno enrere on és la llitera i palpo pel damunt “la pizza, un got buit, l’altre ple de vi, i… Oh, que he vist, un mòbil! Per sort és un Samsung que conec perfectament, espero que no hagi canviat la configuració de la pantalla i així podré trucar. Poso el dit a la cantonada de l’esquerra de baix, l’arrossego cap a munt, en teoria ara es deu haver obert l’aplicació per trucar per telèfon, ara a dos dits de la part superior, al racó esquerra ha d’haver-hi el boto per seleccionar el teclat, el premo. Ara deu haver-hi a la pantalla dibuixat els números del teclat, això espero, si poso els dits horitzontals des de baix, el primer correspon a la base del telèfon on hi han una tecla de funció al mig que la identifico per que té una mica de relleu i a banda i banda, a l’esquerra, una de menú i a la dreta una de retorn, aquestes son tàctils i no tenen cap relleu. El segon dit correspon a tecles que apareixen a la pantalla, n’han d’haver-hi tres, la del mig és per trucar i per ordre, de baix a dalt, el següent dit, el tercer i d’esquerra a dreta, corresponen als números set, vuit i nou, el dit de sobre trobaré el quatre, cinc i sis, i el de dalt l’u, dos i tres. Si té activat el so de tecles serà, més fàcil per a mi perquè amb el to puc identificar si premo bé els números. Vaig a trucar. Quins nervis… Premo on se suposa que està el sis i… fantàstic! Ha sonat el so del sis. Ara estic situat i visualitzo perfectament el teclat, premo els altres botons i m’apropo l’auricular a l’orella sense perdre atenció dels sons del l’exterior. Espero que l’agafi tot i ser un número desconegut.

– Si digui’m… –És la Cris, a veure com reacciona… He d’anar ràpid i parlar baixet no sigui que el goril·la em descobreixi.

– Hola Cris… –Parlo gairebé murmurant.

– Oh, Deu meu…Pere?

– Diguem si t’ha quedat enregistrat el número del mòbil que t’estic trucant.

– Si, on ets? D’on truques? – Parla desesperada i defalleix. –Déu meu…

– No se on sóc. És un mòbil d’un dels segrestadors…

– Estàs bé? Ho estem passant molt malament –M’ho diu plorant i molt nerviosa. –Tenim els diners i demà s’haurà acabat tot.

– Escolta’m be, no pagueu cap rescat, passa el mòbil a la policia i que el rastregi, ell té el telèfon encès tota l’estona.

Clic

Sento un soroll del fons, el meu zelador ja torna.

– He de penjar… Estic bé… No us preocupeu.

– Pere ves molt en compte no prenguis mal… Et trobo molt a faltar.

– Adéu!

Penjo i premo el botó del mig de baix per sortir de l’aplicació i el botó que hi ha a la dreta en la part superior lateral per que la pantalla quedi sense il·luminar i el deixo on estava. Sec a la llitera i engoleixo ràpid la pizza perquè no sospiti res. La Cris estava ben afectada, ho deu estar passant molt malament la pobre, és una noia vident molt maca i molt ben preparada, compartim moltíssimes coses, el gust per l’art, el cinema, la lectura, però cap dels dos hem intentat fer un pas més enllà, potser per por, per la meva ceguesa hereditària, per ella seria un gran compromís… Entra el Pep.

– Té, aquí tens l’aigua, fresca de la nevera i de la bona. M’han dit que et cuidi i això és el que faig.

– Gràcies. Molt agraït –bec l’aigua freda a morro de la botella de plàstic, està molt bona i m’ajuda a relaxar-me i sentir-me millor, ara que penso crec que he fet una bogeria amb la trucada i sé que m’hi jugo la vida però a aquestes alçades tan se val, procuro no es noti la meva alteració cardíaca i seguir amb el mateix to amigable que hem tingut fins ara.– La pizza està molt bona.

– És d’un lloc que son una passada. Jo també me n’he agafat una altra igual.

S’omple un altre got de vi que se l’engoleix de cop, pels sons bucals que fa al menjar deu fer-ho amb la boca oberta, em fa una mica de fàstic però faig l’esforç de dissimular.

– No beus? Mira que aquest vi és una passada. Oh! Perdona… T’he dit “mira” sense pensar-ho.

– No et preocupis, jo també ho dic, és una manera d’expressar-nos, no passa res. –agafo el got de vi i en bec una mica, mentre baixa el líquid em produeix una fortor a l’estomac pel temps que fa que no menjo, faig un curt glop per quedar be i procuraré no beure’n mes perquè l’alcohol ha fet en mi un efecte immediat– Si, és molt bo.

Torna a omplir-se el got i s’acosta per omplir-me el meu.

– Té, beu, en tinc dues botelles més, avui estem de festa!

– No gràcies, no estic massa acostumat a beure, prefereixo aigua.

– Tu t’ho perds. Avui paga el jefe.

Ell segueix bevent i menjant com un animal, els sorolls son cada cop mes desagradables perquè beu i rota provocant-me repugnància però m’esforço en que no es noti. Nosaltres els cecs movem els ulls sense control i si no portem olleres de sol ens delaten els pensaments. Sona el mòbil. L’homenot s’aixeca i s’apropa a la meva llitera protestant mentre que a mi em sobresalta el cor.

– Qui coi deu ser ara hòstia, no et deixen sopar tranquil. –Agafa el mòbil– Digues…? Si, collooons…! T’he dit mil vegades que no em molestis a la feina si no és un tema urgent…! Au va, va…! Creus que m’has d’emprenyar per dir-me què el nen té diarrea? Apa, au ves i deixa’m en pau! Adéu! –Penja el mòbil i el llença damunt el llençol amb males formes– Mira que arriben a ser torracollons les dones, no saps la sort que tens de no haver-te casat… Que si on has deixat els diners… Que si on coi t’has fotut aquesta nit…? Que aquestes no son formes de menjar… –Crida com una bestia mentre va amunt i avall de l’habitació com si fos una fera felina dins la seva gàbia– Jo faig el que em surt dels collons i prou i ningú m’ha de dir què és el que he de fer en la MEVA vida! –Fot un fort cop a la porta que em produeix un sobresalt– La mare que la va parir!

Agafa la botella de vi i es torna a omplir el got fins dalt i se’l beu tot d’una. Se’n torna a omplir un altre i, pel soroll del regalim, intueixo que ja se n’ha begut una de sencera. Les seves paraules comencen a revelar la seva ebrietat. Ara fa una mica de cosa dir-li res, no saps com pot reaccionar.

Clic

És una altra vegada el tirabuixó. Sento el soroll del tap de la segona botella de vi, ara s’estalvia d’omplir el got i beu directament a morro de botella. Fa llargues glopades mentre m’explica balbucejant traumes de la seva vida. M’he convertit en el seu psicòleg.

– De petit vaig aprendre a sobreviure i defendre’m de la vida, saps… El meu pare dominava a ma mare a base d’hòsties. Era una dona amb caràcter i personalitat i li plantava cara malgrat li pegués però res frenava al meu pare, era la manera de dominar-la. Amb els anys i insistència va aconseguir el que volia, la tenia ben atemorida, cada nit, quan arribava a casa a altes hores de la matinada, entrava a l’habitació i la despertava de mala manera, l’esbroncava, sentia com cridaven i ell escridassava fins quedar-se gairebé sense veu. A l’endemà, la mare tenia blaus a la cara i plorava mentre rentava els plats a la cuina. Quan sentia que jo arribava deixava de plorar i és convertia en la dona més amorosa del món –Segueix bevent i jo em sento esgarrifat d’escoltar aquesta trista història.– Un dia, en tornar de l’escola la policia estava al replà de casa meva, una veïna va dir-me que no podia entrar al meu pis i que entrés ràpid a casa seva. Ella em va acollir fins que un dia van venir els fills de puta dels assistents socials i van dur-me a un centre d’acollida, un lloc nefast on feien veure que tot tenia solució i que tots ens en sortiríem. Saps? de tots els que vam estar allà dins em penso que no hi ha ningú que ara tingui una feina digne, o estan tancats o han mort per sobredosi de drogues. No vaig saber res dels meus pares fins que un dels assistents socials es va dignar a explicar-me que la mare havia mort, a la pregunta de: “Què va passar?” Van donar-me una simple resposta: “la teva mare s’ha suïcidat”, es va treure la vida amb una botella de llegiu, pocs diners li va costar la seva eutanàsia i del pare no en sabien res, havia desaparegut. –La fera comença a sanglotar i s’ha tornat un nen indefens– Ma mare no ho hagés fet això mai, era una bona dona… Afectuosa i indefensa… Era molt intel·ligent i incapaç de suïcidar-se. N’estava segur que m’havien enganyat, segur que devia haver estat el meu pare el qui li havia fet engolir el llegiu, qui l’havia matat. Quan ho deia, ningú em creia i em deixaven per impossible. Fart del centre i de la meva adolescència vaig decidir fer-me gran de cop. Vaig agafar-me la justícia pel meu compte, vaig escapar-me del centre i no vaig parar fins que vaig topar amb el meu pare. Vaig trobar-lo borratxo en una discoteca, un putiferi encobert on podies anar-te’n al llit amb les dones que volguessis. Vaig poder colar-me, vaig amagar-me entre la gent mentre no treia l’ull del meu pare que s’entretenia bevent i petonejant una morena que li buscava els calers, al cap d’una estona va pujar amb aquella dona de grossos pits i voluminosos llavis pintats de vermell. No va estar ni mitja hora, amb menys de vint minuts en va tenir prou. Vaig esperar-lo a la porta del darrere, la d’emergència, per on s’anaven d’amagat els clients, la porta desembocava en un estret carrer sense sortida, on les úniques persones que passaven pel fosc passatge eren les qui acaben de fotre un clau. Vaig veure’l sortir, vaig apropar-me sense fer soroll i, per l’esquena, vaig clavar-li deu o dotze punyalades, de la ràbia que tenia vaig perdre el control, no podia parar. Va caure a la primera i jo, tot i que el tenia a terra sense coneixement, continuava clavant-li la fulla del punyal una i altra vegada mentre em repetia per dins sense parar “fill de puta, fill de puta, fill de puta”. –Noto que llagrimeja i s’empassa la saliva mentre escura la segona botella de vi–

Clic

Torna a ser el llevataps, treu el suro de la tercera botella. La veu segueix balbucejant però encara té un discurs coherent tot i la quantitat d’alcohol que acaba d’ingerir.

– Tenia quinze anys i va ser la meva primera víctima. Em sentia estrany, però la meva ànima havia quedat tranquil·la, havia fet realitat un desig, venjar-me i fer justícia per la mort de la mare, em sentia poderós, fort, l’adrenalina que vaig descarregar en aquells segons era millor que dos bones ratlles de coca i vaig descobrir que era capaç de matar sense penedir-me. Vaig marxar corrents d’allà i em vaig amagar fins que un dia, la policia em va pillar robant una cartera al metro. Putes càmeres de vigilància! Van tornar-me al centre d’acollida i allà van comunicar-me que algú havia matat al meu pare. No ho he dit mai a ningú, tu ets el primer que ho sap… –El silenci es podia tallar amb unes tisores, m’havia deixat sense esma sentint el batec de les meves palpitacions– …tot i que van assegurar-me que trobarien el criminal tard o d’hora ja que sempre cometen algun error, i vaig pensar: “Amb mi no ho aconseguireu, jo sóc tan llest com ma mare.” Vaig netejar el punyal deixant-lo brillant i ben net sense cap empremta i me’n vaig desfer d’ell llençant-lo al fons del mar la vegada que vaig anar a Mallorca de viatge de nuvis amb la meva dona.

– Vas estar guardant l’arma tant de temps?

– No sóc tonto, i evidentment no et diré on vaig amagar el punyal fins que vaig tenir l’oportunitat de poder-lo llençar a l’aigua. Quan vam decidir casar-nos ella no volia anar en vaixell, preferia l’avió perquè s’arribava més ràpid però el vaixell i el casament era la coartada perfecte, ningú sospitaria que en el viatge de nuvis jo em desfaria del punyal i per tant vaig haver de convèncer-la. Vaig dir-li que tenia pànic a volar… –Ara ha vist que he gesticulat massa– Ei tio, és veritat! Tinc vertigen! No estava enganyant a ningú, a més, necessitava aquell viatge per fer desaparèixer aquella maleïda arma al fons del mar, d’una puta vegada.

– Què sap de tu la teva dona?

– Res, no explico res a ningú i així no he tingut mai problemes amb ningú.

– Per què vas casar-te?

– Va ser de mutu acord, ella volia sortir de casa dels seus pares, a mi em convenia tenir casa i dona, follàvem de puta mare i va ser dit i fet. De seguida la vaig prenyar i vam tenir tres nois.

– Però ara no sembles estar massa be.

– Ara ens suportem, jo treballo de nit i ella de dia i així no ens barallem gaire. –Beu i els seus moviments son cada cop més lents, comença a estar bastant perjudicat per l’alcohol– De moment tot va be per què ella m’és fidel, ara… Et juro que… –torna a fer un glop– El dia que l’enganxi amb qualsevol altre me’l carrego i si molt m’apures també la mato a ella –Pensa, torna a beure mentre ho fa i rectifica mentre riu.– Be… No diguis ximpleries… A ella no la mataria perquè em sabria greu pels nens… –Beu– Saps… no vull que passin el que he viscut jo, no sé si m’entens.

– Perfectament.

– Encara resultarà que ets un bon paio… Ets l’home que… –Riu i torna a beure– …ens farà rics i pot ser ja no caldrà que m’hagi de prendre la justícia pel meu compte… No hauré de treballar mai més…! Ara que penso… A tu t’he explicat coses que no he dit mai a ningú, que coi he fet! Per déu, mira que arribes a ser idiota! –Se m’acosta ben a prop del rostre i m’arriba les bafarades d’alcohol barrejades amb el formatge de la pizza.– Ni se t’acudeixi explicar-ho a ningú… –M’agafa per la samarreta i m’aixeca, començo a estar una mica espantat– …o t’asseguro que et mato.

– Et juro que seré una tomba.

– O ets una tomba o jo t’hi enviaré directe. –Em deixa anar i riu falsament del seu propi acudit, se’n torna cap a la botella, noto que trontolla i és a punt de caure a terra– Ei, on vas, tot es belluga… –Es torna a apropar, aquest cop amb la botella en la ma– Ja has vist que no tinc escrúpols i ho puc fer sense cap mena de problema… És més, –torna a beure– ara que penso deu fer més d’un any que no mato a ningú i casi m’he oblidat d’aquella agradable sensació de foradar la carn i que t’esquitxi la sang calenta al canell i a la ma.

– No fa massa ho vas fer amb la meva gossa.

– Ui si, no me’n recordava, però… –oscil·la davant meu, noto com el seu cos no aguanta massa– …no és el mateix, aquell animal no va oferir gaire resistència… Nooo… En un no rés… Pim, era poca cosa… –Era poca cosa? Era la meva gossa pigall, una bona gossa entrenada per portar-me no per defendre’m, però millor no protestar-li perquè tal i com està amb un clic es pot ensorrar tot– Quan les besties son dòcils i dèbils això no mola… –Fa un prolongat glop de la tercera botella– Els animals han de ser besties i defendre’s com la natura els ha ensenyat, com jo, que sóc un lluitador guanyador. Saps, si visquéssim a l’era romana jo seria un gladiador, m’encantaria ser gladiador, segur que m’hagués carregat uns quants lleons… – torna a beure.

Clic, clic, clic.

He sentit un soroll a l’exterior, algú intenta obrir la porta.. El Pep segueix bevent i no a percebut el soroll, beu directament a morro de la botella i se l’acaba. Ara ja se li nota molt en la parla que està ben begut.

– No t’he dit si en volies més però si ara en vols, ja has fet tard… Ha ha ha… Ja no queda res… M’he acabat tot el vi jo solet. Oh mira, si et queda vi al teu got!

– Pots veure-te’l, no en vull.

– Oh, gracies. Mira… Ets molt amable. –riu pels descosits– És com si fóssim germans… Mira, t’he vist despullat, t’he fregat l’esquena… Si algú dels meus amics se n’assabenta em dirà que sóc un maricón.

Clic, clic, clic, clic…

Aquest cop si que l’ha sentit el soroll, se’n va cap el fons remugant.

– Segur que és el gilipolles del Marc, no s’entén mai amb la clau… Què idiota!

Deixa de parlar i el sento com arrossega molt les sabates a causa del nivell etílic, és curiós, jo amb aquesta quantitat estaria totalment abatut i ell encara s’aguanta. Ara sento unes veus que criden. El Pep torna corrent fins la sala, entra fent un fort soroll a la porta, m’agafa pel coll i se m’emporta arrossegant-me i em diu a l’orella.

– Hi han tots els mossos de Catalunya a fora el carrer i un munt de policies nacionals. Com s’han assabentat que som aquí? Qui s’ha anat de la llengua? –Ho diu cridant mentre va fins la llitera i agafa el mòbil, ara sembla que l’adrenalina l’ha fet reaccionar i no trontolla tant però em fa mal de tan fort que m’agafa– Ves en compte amb el què fas o et foto un tret aquí mateix. –Tecleja el mòbil i parla segurament amb algun dels seus caps– Ei tiu!… Veniu de seguida… hi ha la policia a fora… Jo sol no puc fer res…

De fora sona la veu d’un megàfon.

– Està tot l’edifici rodejat, sortiu amb els braços en alt, us donem cinc minuts per fer-ho i ningú prendrà mal. Passat aquest temps entrarem a la força i no hi haurà cap mena de treva.

Pel sostre se senten sorolls de gent que corre per la teulada.

– Hòstia… hòstia… hòstia… –penja el telèfon– Aquells dos han marxat vaja colla de fills de puta que m’han deixat aquí sol amb tot el merder.

– Serà millor que t’entreguis i no et passarà rés.

– Què dius fill de la gran puta! –m’agafa per l’esquena i amb els braços em pressiona fort– Tu sabies que venien oi?

– No, no… –no puc ni parlar– Jo no sabia res…

– Doncs perquè em dius que m’entregui?

– Valorant la situació actual és el més sensat.

– No… Jo vull la pasta, si els altres dos no venen a ajudar-me serà tota per a mi i els donaran molt pel sac. Per tant ets tu el qui has de col·laborar o et juro que ens anem tots dos a l’altre barri. M’has entès?

– Si, si… –deixa de prémer tan fort, m’estira cap a fora.

– No sortiré a fora a entregar-te, anirem a un amagatall i ja pensaré què faré… Au corre! –mentre correm ell agafant-me fort per l’espatlla segueix parlant– …i procura no fer-me el salt, això ha d’anar així: a mi em donen la pasta, jo t’entrego i tu has de procurar que no em facin res o sinó et clavaré un tret directe al cap. Has sentit?

– Si.

Anem corrent fins al gimnàs on m’he rentat abans, vaig ensopegant-me amb tot per la velocitat que porta el Pep però intento seguir-li el pas. Caic a terra i em foto una morrada de mil dimonis, trec sang pel llavi.

– Au va inútil, corre! –M’agafa pel coll i m’aixeca– Sortim d’aquesta sala.

Sento forts cops a la porta de ferro que hi ha darrera la garita, ara hem passat pel costat i sento cotxes que arriben fent grans frenades, passes de grups d’escamots que van d’una banda a l’altra posicionant-se per una possible intervenció immediata. Deu estar tota la policia a fora preparant-se per fer un rescat a la força i, ara mateix, amb l’embriaguesa que té aquest home que em porta, això no té cap pinta d’acabar bé. Més val que intentin negociar o no hi haurà res a fer. Jo hauré de convèncer-lo.

– Si fugim serà pitjor, no creus? –Li dic

– Ho dubto, aquests venen a per tu i no tenen gaires bones intencions, tu procura no separar-te de mi. –Es sent una veu exterior que parla per un megàfon.

– En tres minuts entrarem, més val que sortiu ara i no passarà res.

– Si entreu el mato –Ho diu cridant per fer-se sentir– M’heu sentit! Ni ho intenteu, l’estic apuntant amb una pistola i no m’ho pensaré dos cops. –Crida i els hi dius que facin el que jo dic, sents? Au va! –M’està clavant la punta de la pistola a l’espatlla i no tinc més remei que fer-li cas.

– M’està a puntant amb una arma, –crido fort però amb dificultat, el ansament i l’esforç de córrer delaten la meva debilitat– més val que negocieu i no entreu… Feu-me cas, porta una pistola i aquest pot…!

– Prou! –Em tapa la boca i m’entra dins dels vestidors, em lliga les mans i sona el mòbil, l’agafa– Sii… Eh, m’heu deixat sol i algú s’ha anat de la llengua, jo ja deia que tanta premsa no era bo… No, no, no… Ara mateix veniu tots dos aquí a donar la cara… –perd els nervis– Ei colla de mamons, no em deixeu sol o us mato a tots… Què? –Hi ha uns segons de silenci– Seran fills de la gran puta! M’han penjat… –uns altres segons de silenci sepulcral que m’omplen més d’angoixa.– M’han deixat sol… –miro d’agafar la iniciativa, està massa nerviós i pot perdre el control.

– Pep, hauràs de negociar tu sol, jo t’ajudaré…

– Pep? Cóm saps com em dic?

– Vau venir una vegada a veure’m, recordes? I jo no m’oblido mai ni de les olors ni de les veus, Oliver Valls, Marc Ginesta i tu, Pep López.

– Des de quan fa que m’has conegut?

– Des del dia que vaig agafar consciència.

– Déu meu… Jo no sé negociar.

– Jo t’ajudaré, ens hi va la vida a tots dos.

– Però no me la juguis o et mato, saps que no tinc cap mania. –Sona el mòbil, ell se’l mira molt alterat– Hòstia, qui collons és aquest número –Se m’accelera el cor, per Déu! Espero i desitjo que no sigui la Cris– És un número llarguíssim –Em tranquil·litza saber que no és ella, no la veig capaç de fer una ximpleria així, coneix exactament quina és la meva situació– d’on deuen trucar?

– Jo de tu l’agafaria i preguntaria que volen, potser t’obrirà les portes a negociar el rescat. –Pensa uns segons mentre segueix sonant el telèfon, per fi es decideix i l’agafa.

– Si… – com em té ben agafat i estic aprop d’ell, sento fluixet què és el que li diuen, és la policia i el que parla no te cap mena de tacte: “sabem que te l’hostatge i entrarem en un minut”– Si entren li foto un tret i s’haurà acabat tot.

Clic

És el clic del seu mòbil quan la trucada es talla. Està molt emprenyat. Oh déu! Ara si que s’organitzarà una de grossa, intento calmar-lo i reconduir la situació.

– Torna a trucar i digues que estàs disposat a negociar.

– No vull, que entrin i me’ls carregaré a tots un darrere de l’altre –Realment està ben sonat aquest paio, ell sol davant d’un munt de policies especialitzats– Sempre me n’he sortit i seguiré amb la meva.

– Prova-ho abans que entrin i no hi hagi res a fer, jo puc fer d’intermediari, parlaré i intentaré convèncer-los. –Veig que s’ho pensa, agafa el mòbil i prem sobre la pantalla, es posa el telèfon a l’orella i sento com sonen els tons de trucada, una vegada, dos, tres… Sis plau agafeu-lo! Quatre… “Què vols?” Han respòs, be! –Un moment que el meu hostatge vol parlar amb vostès– Em posa el telèfon a l’orella.

– Hola… Sóc Pere Grau… Pensi-s’ho be abans d’entrar… Seria bo que negociïn una sortida amb els segrestadors… –Ell em parla baixet a l’orella i em diu que parli de la pasta– …Si no els hi donen els diners que han demanat… –Em pressiona amb la punta de la pistola el ronyó, em fa mal i la veu se m’entretalla– …em mataran. Els ho juro que ho farà… M’està apuntant amb una pistola… –M’agafa el mòbil i s’hi posa cridant.

– Ja m’heu sentit, teniu deu minuts, si en aquest temps no heu dipositat el milió d’euros a l’entrada de la nau me’l carrego, heu sentit be!

Clic

Penja el telèfon.

– Són les 23’15, a i vint només poden passar dues coses: tu seràs lliure i jo ric a punt de començar una nova vida o s’haurà acabat tot. Per tant espero que vagin ràpid.

– Cal que m’estiguis apuntant amb la pistola? No ens veu ningú.

– A la mínima que senti el clic del pom de la porta, jo premo el gatet i adéu…

– Si em mates… Ells dispararan tots a una i et deixaran com un colador, deuen haver-hi un munt de policies preparats per entrar.

– Aquí pringarem tots dos si no deixen els calers a la porta. Vols saber una cosa…? –La tensió que té a la musculatura noto que l’afluixa– Ja tot m’és igual, aquells dos maricons m’han deixat sol i ara només tinc set de venjança, m’emportaré tota la pasta, al cap i a la fi he estat jo qui ha fet tota la feina, qui t’ha mantingut en vida, oi? Ells només han fet que cagar-la una i altra vegada amb les seves gestions idiotes… I ara, ves per a on… –està una mica compungit– Ara que han de donar la cara foten el camp. –sona el mòbil altra vegada, noto que mira la pantalla i remuga cridant amb mal geni– Qui collons és ara? –Respon– Qui és?… Si… –No sento massa be que li diuen, qui truca parla molt baixet– Com…? Què vol? –La musculatura torna a posar-se en tensió, s’aparta el telèfon de l’orella– És una tal Cristina que vol parlar amb tu, qui és?

– És la meva secretària.

– Bé, parla, només un minut. –Em posa el telèfon a l’orella.

– Hola Cris… Si… –Ell em crida a l’orella molt alterat mentre intento escoltar-la “Diga-li que només té dos minuts per deixar els diners a la porta”– Cris…millor que feu el pagament o no sortiré viu d’aquesta… Feu quan abans… –Em treu el mòbil de l’orella.

– Escolta’m be, només queda un minut, o sigui que deixa els diners a la porta, dieu a la policia que em deixi marxar i… Què? Que no teniu els diners aquí? –Està molt nerviós– Doncs s’acaba el temps i sense diners s’acaba tot.

Clic

Penja mentre brama i crida dient bestieses i insults de tota mena, està fora de control, m’arrossega fins a dins de les dutxes, tanca la porta amb clau, em seu i em lliga a la pota del banc.

– Espera’t aquí i no et moguis. Ara vinc.

Noto que se’n va cap al fons de la sala, remena uns cartrons, mou unes caixes, sento com ensuma una i altra vegada. Deu esnifar coca. Ara sento com remena caixes de fusta, sembla que a dins hi han un munt de peces metàl·liques petites, obre les caixes arrencant les fustes,

Clic… Clic… Clic… Clic.

Ara sento sons metàl·lics com si estigues muntant unes peces, puc identificar-los gràcies a les sèries de televisió, està carregant una arma de foc. Torna molt alterat i rient.

– Ara si que pot començar la guerra, té, mira –em deslliga del banc i m’apropa la ma perquè toqui, efectivament té dues armes de foc tipus metralletes– Ara si què em creus oi, vaig armat fins les dents i puc disparar ràfegues de bales a una velocitat descomunal.

– Necessiten més temps per poder portar els diners, més val que no utilitzis la violència si vols la pasta.

– Se m’acaba la paciència…

– Estan disposats a pagar-te, conec molt be a la meva secretària.

– Com ho saps? –Em torna agafar fort pel coll i m’arriba l’olor de la coca, se’n deu haver fotut un munt.

– Hi confio molt en ella, segur que ho fa però li deuen estar portant, has de donar-li temps.

Torna a sonar el mòbil.

– Altra vegada? –Parla cridant i mira la pantalla– Torna a ser la teva secretària.

– Sis plau, dona-li temps… T’ho juro que tindràs els diners! –L’agafa amb molta ansietat.

– Et queda només un minut –Sento la veu de la Cris, ja no parla baixet i es defèn com una lleona “els diners estan de camí en un taxi, trigarà com a molt deu minuts…”– Deu minuts? És massa temps, us dono només cinc.

Clic

Penja el telèfon. Silenci. Respira ràpid i profundament. Em torna a deixar al banc, aquest cop no em lliga, torna a la sala del costat i sento que torna a esnifar de nou de manera desmesurada. Remena les caixes de les armes…

Clic clic clic…

Pel so diria que agafa bales i carrega les metralletes. Respira ràpid i a cops, està en plena pujada de la coca. Ara no te aquell defalliment i inestabilitat de fa mitja hora que li provocava l’embriaguesa, ara és tot excitació i al caminar ja no arrossega les sabates, fa cops forts a l’estil militar.

Clic clic clic…

A cada pas que fa li ressona tot el que porta penjat, torna amb molta munició.

– Bé… Només queden quatre minuts… –parla una mica entretallat i de tan en tant li repiquen les dents– Més val que la teva secretaria s’espavili… Ja m’entens… O li porten els bitllets ràpid o jo la lio… –Torna a sonar el mòbil– Mira-te-la, parlant del papa de Roma… És bona aquesta tia… –Agafa el telèfon– Sí…? –Ara torno a sentir la veu de la Cris “Escolti’m, ja han arribat els diners, però haurà de parlar amb els mossos per organitzar l’intercanvi… El Pere està be?”– Si està bé? –diu cridant– ha parlat amb ell fa un moment oi? Doncs encara respira. –Li respon de males maneres, està molt nerviós, sento que ella continua parlant-li, “…un moment que li passo amb el caporal, no pengi sis plau…” Haurà de negociar amb els Mossos? Per favor! Veurem com se’n surt, segueixo atent a la conversa, “Hola? Sí?…”– Què vol? – El caporal té una veu ferma i contundent. “Escota’m be, farem les coses ben fetes i pacíficament…”– Un moment… –El Pep el talla enseguida–  aquí sóc jo qui mana i sóc jo qui diu com s’han de fer les coses… –El policia intenta replicar-lo però li és impossible– Calli! És pensa que estic de broma? Torni’m a tallar i sentirà un tret que anirà directa al cor del meu hoste…! –El cap dels mossos sembla que tampoc cedeix “…siguem raonables, ningú vol utilitzar cap arma oi?”– Com diu?

Clic

Ha clicat un dispositiu de la metralleta, apunta cap el sostre i fot una ràfega de trets que em deixen esgarrifat i mig sord ja que tinc l’arma de foc al costat de l’orella, l’habitació ha canviat l’olor perfumada de lavanda per pólvora i pols de guix.

– Heu sentit? Jo si que puc tirar trets i molts. Més val que no em provoqueu per que no sabeu del què sóc capaç… Per tant… Fareu el que jo digui. –Hi ha un silenci sepulcral, a fora, en sentir els trets, també ha provocat que deixin de sonar motors de cotxes i les veus que donaven instruccions entre els policies, m’imagino que tothom està alerta i pendents de si a mi m’ha passat alguna cosa. El Caporal parla però no el sento gaire be perquè s’ha quedat sense veu i parla molt fluixet, el meu raptor es comporta com un guerriller i li respon amb ironia– Tranquil, diguem que ell està be, una mica sord i espantat però la propera bala et juro jo que anirà directe al seu cap… –L’he de reorientar la conversa perquè sigui més diplomàtic.

– Vols que t’ajudi?

– Tu calla’t!

– Deixa’t d’amenaces i digues com vols que et donin els diners. –tot li ho dic baixet i dolçament perquè confiï amb les meves instruccions.

– Val, ves-me dient, però amb compte. –Ell també m’ho diu baixet i noto com s’ha apartat de l’orella el telèfon.

– Bé, diga-li que t’han de deixar els diners a la porta. –Repeteix al telèfon el que li acabo de dir amb veu marcial– Digues que t’han de deixar marxar…

– Sol no! Amb tu i apuntant-te amb la pistola al cap per si de cas…

– Està bé… D’acord… Vindré amb tu… –Va repetint com un lloro tot el que li dic baixet i sembla ser que el Caporal escolta amb atenció i sense posar-hi cap objecció, anem be– Els dius que et deixin preparat davant la porta el cotxe de la Cris per marxar, digues que t’ho he dit jo… –repeteix exactament tot el què li dic– Jo pujaré amb tu al cotxe i em deixaràs allà on tu vulguis, a un lloc que em puguin venir a buscar. Quan siguis ben lluny els trucaràs per dir-lis on m’has deixat i demana que, per res del món, busquin el cotxe. Quan el cotxe estigui davant la porta demana que facin una perduda i sortirem. –Ara m’agafa fort i em diu que calli, agafa ell la iniciativa.

– …Quan estigui el cotxe davant el deixeu amb les claus posades i el motor encès i ens envieu una perduda des d’aquest telèfon i sortirem i marxarem. Res d’obstacles ni impediments… M’heu sentit…

– Digues que em passin amb la Cristina…

– Què vols ara?

– Ella ens facilitarà la feina amb la policia, deixa’m que parli…

– Doncs ja heu sentit… Ara passeu-me amb la Cristina que parlarà amb el seu jefe… –hi ha una estona de pausa i sembla que tot va oli en un llum– Cristina? Un moment… Tingui, és ella i vés ràpid. –Parlo amb ella .

– Cris, escolta’m be… És important que feu pas a pas tot el que li ha dit al caporal… No et preocupis pels diners ni pel cotxe… Si… Tot sortirà… –Em talla.

– Prou! –Em treu el telèfon de l’orella i s’hi posa ell– Feu tot el què he dit immediatament, teniu només un minut.

Clic

Penja el telèfon i comença a fer un compte enrere “cinquanta-vuit, cinquanta-set, cinquanta-sis, cinquanta-cinc…” A fora hi ha soroll de cotxes que es belluguen, miro de distreure’l per guanyar temps.

– Sembla que ha anat bé oi? –sento el repicar de les seves dents, està molt nerviós, la veritat és que jo també tinc palpitacions sense haver esnifat res, tinc l’adrenalina a mil. Ell para de comptar.

– No me’n fio de ningú. Procura no enganyar-me o t’asseguro que…

– Em mataràs, ja ho sé…

– Dius que et deixi a un lloc fora de la ciutat? Sabràs exactament on t’he deixat i em delataràs.

– Sóc cec i no hi veig res! –Li dic cridant i molt cabrejat tot i que té raó, puc contar corbes, temps i distància aproximada. Mes o menys podré saber on m’ha deixat però no penso delatar-lo, només desitjo que això s’acabi quan abans i desaparèixer una temporada per intentar oblidar-ho tot.

– També és veritat… Mira tio…  De vegades penso que hi veus… He perdut el compte.

– Anaves pel cinquanta-cinc…

– Et creus molt llests oi? Ja han passat com a mínim deu segons.

Segueix contant des del quaranta-dos, “quaranta-u, quaranta, trenta-nou, trenta-vuit…”

– Què serà del teu fill i la teva dona?

– Els enviaré molts diners i els hi diré que s’oblidin de mi. N’estic fart de la meva dona, ara ho veig clar, me n’aniré molt lluny a començar una de nova. Nou nom, nova identitat…. –Se li accelera la respiració- Trenta, vint-i-nou, vint-i-vuit…

Segueix l’inacabable compte enrere, per a mi s’està convertint en el minut més llarg de la meva vida. De sobte, fa una cosa imprevista. Em deixa i se’n va corrents cap a la sala de les armes i la coca. A vint segons de marxar va a fotre’s fins el cul de coca. Sento com esnifa una i altra vegada. Això no pot acabar be de cap de les maneres. Com podrà conduir tan drogat?

– Ja torno a ser aquí, ja estic preparat… Marxem!

M’agafa fort pels braços i em treu fora, recorrem els trenta-tres passos que ens duen a la garita on hi ha la sortida, arribem davant la porta, quan estic davant d’una porta o paret a prop la noto ràpidament, és una sensació estranya, sents com l’aire deixa de moure’s, tens la presència davant teu d’alguna cosa i canvia també la reverberació del so.

– Què està passant que no truquen! Ja m’estan tocant molt els collons aquesta gent. –M’apunta amb l’arma directament a la templa i m’encara a la porta amb totes les intencions de sortir, intento calmar-lo.

– Encara no ha passat el minut. –Escolto com arriba un cotxe, segurament deu ser el de la Cris. Els frens grinyolen una mica i, efectivament, ho és– Aquest és el cotxe de la Cris. –Noto com amb una ma busca pel mòbil, remena pels menús.

Clic

S’engega el mòbil.

– Hòstia la bateria… Vaig a trucar! Això passa de la ratlla… – para uns segons… ara no sé què busca, aquesta pausa m’ha deixat descol·locat, el braç que m’agafa comença a tremolar– … Què estic veient, hi han tres trucades del mateix telèfon…? –Déu, ha vist que he trucat a la Cris… Ara no hi ha excuses que valguin. Sona el mòbil. Salvat! L’agafa i respon – Ja esteu trigant massa… Molt bé… Sortim i no feu res. –Penja.– Anem!

Clic

Obre la porta i una ràfega d’aire fresc em ve a la cara, sento el cotxe encès amb el motor al ralentí davant meu, el Pep m’empeny cap endavant amb la punta de la pistola al meu cap. Hi ha un silenci sepulcral en el ambient i no tan sols puc ensumar l’olor corporal de la por del meu segrestador sinó que també m’arriben d’altres olors que em posen molt nerviós, alguna cosa no marxa be.

– On són els diners? –Crida desesperat, la veu de la Cris respon.

– Estan dins del cotxe.

– No havíem quedat així, esteu jugant amb foc!!

– He pensat que seria millor, si vol li trec fora… –Per déu Cristina, deixa a la policia que faci aquesta feina, aquest és un boig…

Clic

El meu intent de transmissió de pensament no ha funcionat. Han obert la porta del cotxe, agafen alguna cosa de dins i la tanquen, unes passes tímides s’apropen. M’arriba l’olor d’ella, un suau perfum floral amb una mica d’encens oriental, és la de les ocasions especials, però aquesta fragància es barreja amb l’olor de la seva por, un cert tuf de suor provocat per la tensió del moment, noto que tremola. Quina pinta dec fer? Sento com deixa la bossa a terra.

– Obre-la. – Li mana marcialment, sento la cremallera i s’ajup i m’obliga a fer-ho també per protegir-lo, faig d’escut humà, noto que mira a l’interior.– Molt bé, torna-la a deixar dins del cotxe.

– Estàs bé? –Em diu la Cris baixet i amb audàcia però evidentment el Pep em té ben agafat i no em deixa respondre.

– No ho veus com està? Au va! Corre, posa la bossa davant, al seient de l’acompanyant.–Sento les passes que donen la volta al cotxe, obra la porta, deixa la bossa, del fons un megàfon algú dóna instruccions precises.

– Deixeu el pas lliure.

La bossa ja és dins del cotxe i sento com tanca la porta de l’acompanyant, les passes de la Cris corren cap el fons, què estrany que marxi corrents, per què ho fa? Ell em porta com escut fins a prop de l’automòbil. Ara l’atmosfera s’ha fet densa i no passa ni una engruna d’aire. El braç del meu raptor tremola i sento la seva suor intensa.

– Com em seguiu el mato, m’heu entès? –Els crida amb por i pressa, ara es dirigeix a mi. –Tu pujaràs al seient de darrere!

Clic

És el gatell de l’arma que m’apunta al cap. Obre la porta posterior del cotxe i m’entra de forma tan barroera que em dono un cop de cap amb el la part superior del marge de la porta.

– Va seu, corre! –Tanca amb un cop fort que em deixa les oïdes taponades, ell puja al davant i marxa a tota velocitat grinyolant les rodes, està excitat i eufòric.

– Ho he aconseguit! –Crida i riu, el cotxe fa batzegades, estem per un camí que no està asfaltat, de tan en tant agafem algun sot que em fa botar, devem anar a molta velocitat i per la part de sota sento com les pedres piquen els baixos del cotxe que per moments tinc la impressió que rebentarà, el vehicle de la Cris no és pas un quatre per quatre, és un utilitari senzill i econòmic, això si, ben cuidat i no té masses quilòmetres, la velocitat punta màxima és de cent cinquanta, i en alguna baixada podria arribar als cent seixanta però com ella és molt prudent i mai a la vida ha passat dels límits de velocitat per tal de no rebre cap multa o sigui que serà ara quan aquest beneit cotxe passarà la prova de foc. Per fi sortim del camí i entrem a una carretera asfaltada, ara si que la velocitat deu ser màxima ja que ha posat les cinc marxes i les revolucions del motor van al màxim, les rodes xisclen a les corbes com queixant-se del límit mecànic del vehicle, per a mi és com si el cotxe de la Cris em parles i em demanés auxili, pren vida, mai, des de la seva fabricació aquest cotxe ha rebut tal maltractament i em demana que reduïm immediatament la marxa o acabarà amb greus conseqüències accidentals. Procuro calmar-lo per tal de garantir que no acabem malferits.

– Pot ser no hauries de córrer tant per no cridar l’atenció.

– Què dius tu, mal parit! Saps què? Tot això em passa per culpa teva, si no haguessis trucat pel meu mòbil ara no estaria amb la merda fins el coll.

– Però tens els diners oi?

– Si però no et pensis que tu en sortiràs ben parat d’aquesta.

– Has promès que em deixaries anar i així tu quedaries lliure.

– Aquest era el tracte però pensava que els qui m’havien traït eren els meus col·legues i no! Has estat tu fill de la gran puta. Aquesta no te la perdono.

– Siguem raonables, baixa la velocitat perquè no duus un formula u, aquest cotxe no és un Ferrari i si hi ha alguna patrulla que et veu corrent d’aquesta manera segur que et segueix i t’atraparà en un no res. –Noto com redueix les revolucions del motor– Molt bé i ara has de decidir on em deixes per poder anar-te’n lliurament amb un milió d’euros. –Frena de cop, s’ha passat de llarg un desviament i l’agafa fent una perillosa maniobra que em deixa tombat al seient del darrere, deu haver tocat amb un marge perquè he sentit com les rodes tremolaven i rebien un cop. El cotxe segueix, ha sortit bo aquets vehicle de la Cris ja que supera amb bona nota les exigències del especialista que el porta, ara sembla que agafem una mena d’autovia o autopista i torna a posar-se a tota velocitat, em recupero i torno a seure be.

– No penso fer-ho. M’acompanyaràs com a garantia fins que estigui ben lluny.

– Com garantia de què? –M’emprenyo i començo a cridar de manera desmesurada– Ja tens els diners ara què collons vols de mi? Només faràs que empitjorar les coses  si no em deixes anar. –hi ha un llarg silenci, no puc captar les seves reaccions, no sé com ha percebut la meva esbroncada, és el primer cop que el crido, ara havia de marcar-li el meu territori.

– He pensat que mitja hora és poc, no tinc temps per deixar-te allà on m’agradaria.

– On em portes?

– Ara t’ho diré… Hahaha… Creus que soc idiota oi? –Parla quequejant, és com si li estès baixant l’efecte de la cocaïna– Em tractes amb superioritat i te equivoques, et creus que per què no tinc estudis faràs de mi el que vols? T’has pensat que et sortiràs amb la teva? Doncs no! Saps perquè ets viu? Doncs ho estàs gracies a mi! No ho has pensat això? –Fa una frenada sobtada i canvia de direcció tornant a fer una altra maniobra on el cotxe ben bé ha aixecat les rodes d’una banda, no ha bolcat de miracle. Agafo el cinturó de seguretat i me’l poso, sento que ell fa una gran cleca– Si home, posa’t el cinturó no sigui cas que et multin per no portar-lo. Pel retrovisor fas pena… M’agradaria que per un moment et veiessis la pinta d’acollonit que fas. Mira-te’l, el gran director nacional de tot els cecs del país. No sé si ho saps però… –fa una llarga pausa, el cotxe sacseja perquè busca per les butxaques, no sé que coi remena però de cop sento com esnifa matusserament– … em fas pena, ets una bona persona i com ara… –torna a esnifar– …sóc un home feliç perquè he triomfat, he aconseguit el meu objectiu: fotre als meus col·legues i donar-los pel cul! M’he sortit amb la meva…!! Veus, tot el que em proposo ho aconsegueixo… Doncs al que anava, vull compensar-te i agrair-te el que has fet per mi, em sento generós… Vols una mica?

– Una mica de què?

– Au va, ara em diràs que no saps de què et parlo? –i tan que ho sé però prefereixo dissimular i que sigui ell qui m’ho expliqui, és ell qui m’ha d’anar donant tota la informació per tal de saber el seu estat– Coca tiu, farlopa! La reina de la nit, la millor manera d’estar al costat de déu i convertir-te en un gran fill de puta.

– No gracies, no vull convertir-me en fill de puta.

– Vinga home, et passarà aquesta cara d’acolloniment que tens.

– No hi ha substància que pugui fer-me oblidar el què m’heu fet passar, vols agrair-me el que he fet per a tu? Vols fer-ho? –S’ha despistat i torna a fer una batzegada i topa amb alguna senyal, s’ha sortit de la carretera, el cotxe passa pel damunt d’uns sotracs, fa uns quant bots i les rodes trontollen, un seguit de repicar de pedres toquen la xapa dels baixos fins que deixen de fer soroll i recuperem l’asfalt. Respiro profundament i me n’adono que no estem en cap autovia ni autopista, va a tota pastilla per una carretera i estic patint molt.

– Iuhuuu! Quina passada tiu, hem volat! Au va deixa’t d’hòsties i d’agraïments, pren una mica i et passarà el temps molt més ràpid i no patiràs tant, és el millor que pots demanar-me ara. –No li responc, guardo silenci, la seva supèrbia m’ofèn, però suposo que són els efectes de l’alcohol i la droga– Eh! Tiu! No m’ignoris, no estàs en condicions de cabrejar-me. –Té raó, no el puc cabrejar per l’estat com està i perquè, a més a més, està conduint i ara és qüestió de no emprenyar-lo més.

– Prefereixo no provar-la.

– Doncs tu t’ho perds,

– Si realment vols ajudar-me has de complir la teva promesa.

– Promesa? De què em parles?

– No sé si ho recordes però em tens segrestat, se suposava que això hauria de ser un intercanvi, tu ja tens els diners i a mi m’has de deixar lliure… Ja deu haver passat la mitja hora i segurament devem tenir la policia seguint-nos, els has dit que em deixaries anar.

Clic, clic, clic…

Torno a sentir com remena entre el ferro de la munició que té damunt del seient de l’acompanyant, és allà on deu tenir l’armament, la bossa amb els diners i alguna cosa més que busca desesperadament.

– Ja el tinc! Hahaha… Penses que ens trobaran? Doncs t’equivoques, s’ha acabat la bateria i mira que faré… –Sento com obre la finestra del conductor i em ve l’aire fresc de la nit a la cara– …Veus? Ja està! Ui perdona, m’he oblidat que no hi veus, t’ho explicaré tot i que suposo ja deus haver esbrinat què és el que he fet, he llençat el puto mòbil per la finestra i s’ha acabat que localitzin al Pep –tanca la finestra i se’m tornen a taponar la oïda– Ara que em busquin! Ja he fet el primer pas per canviar la meva identitat i la meva vida.

– Ben fet! Doncs ara, no sé on estem ni m’importa, però el segon pas que has de fer és que em deixes aquí mateix i te’n vas ben lluny, desfés-te d’aquest cotxe, canvia d’identitat i desapareix. A mi trigaran en trobar-me i tu tindràs temps suficient per desaparèixer i estar ben lluny quan em trobin.

– Ja t’he dit que no sóc idiota, no penso deixar-te en mig d’una carretera plena de transit.

Fa una forta frenada i canvia de direcció, ara agafa un desviament i sento molt més soroll a les rodes, estem en un camí de terra i derrapa de mala manera, hi han moltes corbes i les pren com si estès fent un ral·li, el cotxe va d’un costat a l’altra, entre el soroll del motor, la terra, les derrapades, me n’adono que de lluny m’ha semblat sentir el so d’un helicòpter però no puc identificar-lo massa be perquè el soroll que produeixen els neumàtics amb el sòl pedregós i les acceleracions del motor no em deixen escoltar-lo.

  • En deu minuts arribarem a una esplanada i allà et deixaré

– D’acord! Moltes gràcies.

– No em donis les gràcies, no saps encara si te’n sortiràs d’aquesta, perquè sense mòbil no sé si arribaran a trobar-te en aquest indret. –riu despietadament però el que més em tranquil·litza és que identifico perfectament l’helicòpter de lluny, m’imagino que ens està seguint, no crec que a aquestes hores de la nit estiguin controlant el transit en un lloc mig perdut.– Estem a un pas d’aconseguir la glòria! –Diu cridant mentre torna a esnifar, aquest cop amb tan mala fortuna que el cotxe derrapa i topa amb un arbre, va fent esses d’un costat a l’altre mentre el sento maleir als déus i els dimonis renegant a tot drap –Me cago en la puta mare que em va parir! –El cotxe va cap a una banda, topa amb una mena d’arbre, ho sé pel soroll de les fulles, del cop anem a l’altra banda, ara topem amb uns matolls i provoca que el cotxe bolqui i comenci a donar voltes de campana una darrera l’altra. Ara si que he perdut el sentit de l’orientació, no se si donem voltes sobre el pla o per el contrari, anem baixant per una pendent i això no pararà fins que arribem a baix. El soroll és estrepitós, el percebo com a càmera lenta i puc endevinar cadascun dels sons que m’arriben a les oïdes mentre vaig fent tombarelles per un precipici lligat dins d’aquell petit cotxe utilitari, espero que resisteixi prou l’estructura i no quedi atrapat dins la ferralla un cop pari de donar voltes. Cada cop els girs van més a poc a poc, no puc diferenciar la velocitat perquè els cops de cap que em dono amb la porta em deixen estabornit, sembla que això s’acaba.

 

 

Clic.

Sóc a un bosc ple de matolls i molt humit, miro a una banda i l’altra, tot és fosc, veig el cotxe de la Cris estimbat contra unes roques grosses, una alteració del terreny en mig de la forta pendent. Ho veig perfectament, cóm és possible? M’hauré mort? Em fixo amb l’interior del cotxe, procuro apropar-m’hi agafant-me a la malesa, tinc por de caure, arribo a la finestra del conductor, el vidre està tot esmicolat, s’ha trencat però encara s’aguanta en el marc. El vitrall ple d’engrunes no em deixa veure l’interior, el toco una mica i cau tot a terra, de sobte m’apareix per la finestra el rostre mort de la Cris.

Clic, clic, clic.

Desperto. No sé on sóc, em sento marejat i confós. Un so metàl·lic que es repeteix de forma arítmica m’alerta que estic entre ferralla. Procuro moure les mans, em costa molt perquè el cos el tinc molt adolorit, procuro tocar amb molta prudència per evitar tallar-me, noto ferro doblegat, el cuir d’un seient que m’oprimeix, és el seient del davant on deu estar el Pep. Estem gairebé cap per a vall. No sento cap més soroll que els clic clic metàl·lics que m’indiquen que tota la ferralla s’està bellugant per la inèrcia del fort pendent on som i, d’un moment a l’altre, podríem tornar a donar voltes de campana, molt em temo que encara no hem arribat al final del precipici. Procuro passar la ma pel costat del seient i mirar de moure al meu segrestador, toco la roba humida, hi ha molt de líquid llefiscós, és el mateix tacte que he tingut quan he tocat la meva gossa, està mort?

– Pep, Pep…! Em sents?

Fa un gemec, no és mort, respira. Procuro bellugar-me poc a poc i comprovar que tinc tots els ossos a lloc i que puc moure’m, probablement dec tenir alguna ferida i miro de fer força per intentar sortir d’allà dins. El cinturó de seguretat m’ha salvat la vida, me’l descordo i la gravetat em tira el cos avall però hi ha una cama que tinc atrapada i quedo penjat d’ella.

– Pep, pots parlar?

– Si. L’he cagat! L’he ben cagada.

– Tranquil, et trauré d’aquesta. –ara mateix em sento dir això i no m’ho puc creure, ajudaré al meu segrestador que m’ha tingut gairebé en coma induït durant dues setmanes però… no deixa de ser un esser humà que està malferit i no crec que ara sigui perillós, he de ser conseqüent amb mi mateix i amb la meva manera de pensar. No sé com ho faré però ho intentarem, estic penjat del peu de la cama dreta que el tinc immòbil, és la base del seient que em pressiona fort per la posició que ha quedat el cotxe i el pes del Pep. Intento desfer-me’n tirant amb força i, per fi surt i caic al terra sobre els sostre del vehicle, sento tot el cos lliure, me’l toco per esbrinar si tinc alguna ferida oberta, noto rascades, cops, parts molt adolorides però no sembla que tingui cap ferida greu ni cap obertura que m’impedeixi mourem i caminar.

Clic, clic, clic…

El cotxe segueix movent-se a cops, intento sortir ràpid de dins, amb les mans busco la manera de fer-ho, trobo la maneta de la porta, no puc obrir-la, per més que m’esforço i empenyo no cedeix, està totalment arrugada, ha quedat comprimida i premsada per tots els cops i giravolts de l’accident, toco la finestra i noto que el vidre encara es conserva intacte però tot ell està esmicolat, l’empento una mica…

Clic…

…noto que cedeix, premo una mica més i

Clic, clic, clic, clic…

Cauen tots els bocins a terra amb a qual cosa ja tinc via lliure, m’arriba l’olor de pinassa mesclada amb l’olor de benzina.

Clic, clic, clic…

És el dipòsit que perd i goteja el gasoil sobrant, no sé quanta quantitat hi havia però en qualsevol cas, si estava molt ple, pot ser perillós quedar-se gaire estona dins de la ferralla, intentaré sortir pel forat. Com puc i suportant el dolor que ara me n’adono que tinc a diferents parts del cos, m’arrossego pel terra i vaig sortint poc a poc amb molt de compte perquè el terreny fa molta pendent, ja gairebé sóc fora i veurem si puc fer el més difícil, aixecar-me. M’incorporo poc a poc vigilant no relliscar, és complicat perquè sense veure ni saber on sóc fa que estigui en una situació delicadament perillosa, vaig aixecant-me i la cosa no és fàcil perquè entre la debilitat que duc a sobre dels dies que he estat tancat i lligat i les masegades que m’he endut amb aquest accident em costa molt incorporar-me i mantenir l’equilibri però finalment ho aconsegueixo i puc mantenir-me dret, que bé. No sé fins a on m’aguantaran les forces, potser hauria de ser una mica més egoista i salvar la meva vida abans que arriscar-ho tot per alliberar al meu segrestador. El millor serà pujar la muntanya fins trobar un replà i quedar-me allà a esperar que vingui l’helicòpter a rescatar-me. Crec que és el més raonable donada la meva situació actual.

Clic.

Ha bellugat el cotxe.

Cic, clic, clic clic…

S’ha caigut tot el vitrall d’una altra finestra.

– Eh! No marxes oi? –és la veu del zelador fent un esforç sobrenatural.

Clic

Aquest so és del gatell d’una arma.

– T’estic apuntant amb una pistola, si te’n vas cauràs pendent avall.

No sé si podré treure’t, les forces no m’aguanten. –Sona un tret i el xiulet de la bala em passa fregant l’orella. M’he endut un ensurt de mort, ha estat tan forta la ràfega que pensava que m’havia tocat. –Ara t’ha passat la bala pel costat de l’orella, una passa més i t’entra directe al cap. Et juro que tinc molta punteria tot i estant fotut.

Clic.

Ara s’ha mogut el cotxe.

– Vine immediatament! Això se’n va a vall.

Vaig amb molt de compte cap el cotxe, el pendent em tira avall i caic, m’he d’agafar a unes branques per impedir-ho, em torno a recuperar, pujo el pendent, l’olor de benzina em diu on és el cotxe, vaig pujant amb dificultat però ja sóc a pocs metres, l’últim esforç fins que toco la ferralla. Em guio per la ferralla, ara que la toco des de fora no entenc com he sortiu viu d’aquesta, el cotxe està totalment destruït, ara identifico cadascuna de les parts, la pobre Cris no el podrà recuperar perquè de ben segur anirà directa al desballestament.

– Que coi toques! Baixa aquí baix, estic aquí!

Vaig fins la banda del conductor on està atrapat el Pep, m’agafa tan fort per les cames que em fa caure.

– Si vols que et tregui hauràs de deixar-me fer i col·laborar.

– Està be però ràpid que d’un moment a l’altre això se n’anirà a vall.

Clic, clic, clic…

El cotxe es torna a desplaçar, l’agafo pels braços i tiro fort però ell es resisteix, no em deixa tirar.

– Espera que trec les armes i la pasta. –S’endinsa cap a dins de la ferralla, treu les metralletes– Té agafa.

– Jo et trec a tu, no agafo ni una arma.

– Està be imbècil, ja m’espavilo.

Clic, clic, clic…

Torna a desplaçar-se el cotxe, aquest cop s’ha mogut ben bé un pam, jo ja estic espantat i l’alerto del perill.

– Deixa de treure coses i dóna’m la ma que et trauré.

– No, espera… Falta el més important, la pasta! –Se’n torna a endinsar.

Clic, clic, clic, clic…

Aquest cop s’ha desplaçat mig metre, la cosa està ja molt perillosa.

– Té, agafa la pasta…

– No primer t’he de treure a tu, dóna’m la ma. –El cotxe torna a desplaçar-se, jo vaig baixant el pendent per no perdre’l, m’agafa la ma i intento tirar però és difícil, està ben atrapat. La ferralla va girant pel pes del motor i fa que em quedi agafat a ell davant del pendent i a més vaig lliscant avall arrossegat pel pes del cotxe.

– Agafa’m fort, no em deixis que se m’emporti el cotxe. –L’agafo però la ferralla rellisca pel terreny i va cedint a la pendent, jo l’agafo fort però caic amb ell. Amb els peus i les cames intento aferrar-me a alguna pedra que m’ajudi a fer de palanca per treure’l de dins del cotxe i alliberar-lo però em sento arrossegat al desastre, anirem tots pendent avall i tot s’haurà acabat. De cop la ferralla topa amb alguna cosa que l’atura i queda en balancí, tinc la sensació que ha quedat mig cotxe perillosament penjat del precipici. Faig un últim esforç i trec forces miraculoses, noto que el cos del Pep va sortint, el cotxe deixa de balancejar-se i definitivament es precipita cap pel precipici, agafo fort els seus braços i noto com queda alliberat de la ferralla mentre fa un gran crit espaventós. Sento com cau el cotxe a l’abisme, s’estimba i esclata, un fort espetec i una bafarada càlida em passa per davant de la cara. El Pep encara el tinc agafat pels gemegant de dolor.

– Estàs bé?

– La ferralla se m’ha emportat la cama, una puta cama, m’ha amputat el molt fill de puta… Aghhhh!!! –El seu crit sona aterridor i jo em sento totalment consternat, ara si que no sé que fer. –I no tinc la bossa dels diners!! S’han cremat tots!! És culpa teva fill de la gran puta. –Tot i la immobilitat comença a colpejar-me i mira de fotrem muntanya avall però ara, igual que jo, ell també té una privació corporal important, ell no pot caminar i no jo hi puc veure, o ens posem d’acord o aquí sobreviurà qui tingui més sang freda. Rodolem pel terra i jo intento desfer-me’n, si ho aconsegueixo pujaré muntanya a munt i allà et quedes però ell s’ha aferrat a les meves cames i no les deixa anar, amb ràbia em mossega, em fa molt de mal, jo intento escapar-me de les seves mans però malauradament m’és impossible. Se sent de lluny el so de l’helicòpter i això l’ha despistat un segon i m’ha donat l’oportunitat d’alliberar-me’n i començar a córrer, el sento com crida però jo vaig ràpidament cap a munt no fent cas de les seves cridòries.

– Vine aquí fill de puta, vens a buscar-me o et fotré un tret i no arribaràs a cap lloc, on coi està la pistola. –Jo vaig pujant a tota velocitat, no sé d’on he tret les forces però em sento àgil i pujo amb destresa tot i no veure-hi res, espero que no trobi les armes, les ha deixat a terra uns tres o quatres metres més a munt, espero que no hi pugui arribar o que a mi em doni temps d’aconseguir arribar a dalt de l’esplanada i poder-me refugiar. El so de l’helicòpter és cada cop més fort, deu estar molt a prop, jo segueixo pujant, ara el pendent és molt pronunciat i he d’ajupir-me i agafar-me a les pedres i herbes que trobo a terra, començo a notar molt de vent, ve de les aspes de la màquina voladora.

Clic.

És el so que fa quan es connecta un altaveu.

– Ànims! Estàs a punt d’arribar a dalt l’esplanada, –és la veu de la Cris que em parla des de l’helicòpter, sona a través d’un altaveu tipus megàfon– quedat allà que podrem aterrar i et recollirem. –sona be i encoratjador, estic a prop del final i això s’acaba, m’ha fet molta il·lusió sentir la seva veu, ja tinc moltíssimes ganes que acabi tot d’una vegada i poder-la abraçar. Sento com l’helicòpter dóna voltes, deu estar buscant la manera d’aterrar, i m’imagino que també deu haver trobat més avall el meu segrestador tirat a terra. Ja arribo, el pendent s’ha acabat i noto que estic a la plana, m’estiro a terra i intento recuperar les forces, respiro fons, sóc feliç, l’helicòpter passa pel damunt meu fent un soroll estrepitós, noto com aterra uns metres més enllà sobre la planura. Respiro fons, m’aixeco vigilant de no caure per la forta pendent.

Clic.

És el so del gatell d’una arma. Sento una ràfega de trets.

Clic, clic, clic, clic.

Noto com em travessen el cos diverses bales, ho sento a càmera lenta i puc percebre tots els sons del meu voltant. La màquina voladora toca terra. S’obre una porta metàl·lica.

– Nooooo! –És el crit de la Cris, la sento com ho fa des de la porta de l’helicòpter.

Clic, clic, clic…

Són les passes de la Cris que ha baixat immediatament en veure com m’havien tocat i ve corrents a agafar-me però, el meu cos no aguanta i rodolo per la pendent fins arribar al precipici. Caic al buit. Sento l’aire a la cara i m’asfixia, baixo a molta velocitat però jo estic com flotant, el temps s’atura, tot s’atura, sento un agradable mareig.

Clic.

Veig com uns infermers especialistes agafen al Pep i el posen en una llitera de rescat aeri, el lliguen i el pugen. Al mateix temps veig la Cris com, des de dalt del pla, plora mirant cap el precipici. I allà veig el meu cos tombat damunt d’unes roques i uns matolls xafats per la meva violenta caiguda. Estic mort.

Clic

Sento l’olor de la Cris, la tinc molt a prop i em fa un petó als llavis. Miro al meu voltant i veig que estic rodejat de núvols roses, els toco i són tous com el cotó fluix però se m’enganxen a les mans, són de sucre. N’agafo un tros i me’l duc a la boca, mai havia vist un núvol de sucre.

Clic

Tot es fa fosc i em xiulen les oïdes.

Clic.

M’elevo fins els núvols a gran velocitat, em torno a sentir bé, és fantàstic.

Clic.

Faig l’amor amb la Cristina. M’acaricia el cabell i em diu “t’estimo”.

Clic.

Sóc en una llitera, és la dels meus segrestadors? Sento veus que parlen baixet i no puc identificar-les, intento bellugar-me però no puc, tinc el cos rígid, no puc ni empassar-me la saliva, estic intubat? Crec que si, sento sorolls de màquines, una treu aire i jo m’inflo, l’altre registra el meu ritme cardíac, una tercera m’injecta líquid en la vena.

Clic

Sóc dins del mar i nedo entre peixos de mil colors que m’acompanyen i em fan pessigolles, pujo cap a l’exterior perquè em falta aire, em dirigeixo cap a la llum del sol.

Clic

Sento la Cristina com plora i pregunta “doctor, no hi ha res a fer?…”

Clic

Perdo el so, tot esdevé maco i agradable i es fon en una sensació infinita. Abandono. Surto de mi mateix i ara ho veig tot clar, me’n vaig cap el no res.

 

Deixa un comentari