La senyora Hola

 

Hola, hola… Hola, algo para comer… Hola, tiene para un bocadillo… Hola… Holaaa… Hola…
Com un bucle i sense parar, la dona demana a tothom que passa pel davant de l’accés al metro de plaça Espanya si algú li dóna alguna moneda.
Hola, hola, hola…Si heu caminat alguna vegada pel davant de les escales automàtiques que hi ha davant del centre comercial Arenas segur que us haureu trobat amb la senyora Hola, la dona que repeteix constantment «hola, hola…!». N’hi ha que ja la coneixen pels anys que fa que corre pel barri, l’esquiven i intenten no passar pel costat per no haver-li de dir que no, d’altres més desvergonyits ja li diuen no amb el cap o amb el dit índex de la mà quan són a prop abans que ella digui el seu aprés i repetitiu missatge «hola» com si es tractés d’un autòmat. Em fascina veure que aquesta senyora ja hi és a lloc a les vuit del matí i no marxa fins tocades les nou del vespre, té una extensa jornada laboral i segons el que ha recollit es compra una botella gran de llimonada amb gas i unes llaunes al súper del centre comercial i marxa, suposo, que cap a casa seva. S’ho pren com una feina, acudeix cada dia, inclosos els festius, i no para de pidolar a turistes, veïns, homes, dónes fins a recollir les suficients monedes per comprar-se alguna cosa de menjar. Ho aconsegueix gràcies a la seva persistència, a base d’«holas» va demanant insistentment fins que algú o altre li deixa caure una moneda a la seva mà. De vegades passa tanta gent que se li acumula la feina i va com una baldufa donant voltes i dient hola a tothom sense parar. Si plou canvia d’estratègia, es posa a ras a baix de les escales automàtiques just a l’entrada del Metro i, sense moure’s del lloc, segueix amb el seu discurs de sempre a tothom qui entra al metro «Hola, hola, hola… Para un bocadillo», fins que el guarda de seguretat la treu d’allà. Ella, dissimuladament, s’amaga darrere de la cabina dels cecs de l’ONCE fins que troba una nova oportunitat de demanar a la gent quan veu que el guarda jurat ha desaparegut.

Una vegada se li va posar una altra dona en el mateix lloc que ella, li havia aparegut una competidora i s’havia apoderat del racó on ella feia la seva feina. Estaven totes dues pidolant a pocs metres però, evidentment, la nova tenia més recursos d’apoderar-se dels vianants perquè estava estirada a terra mostrant les cames on es veia clarament que eren massa primes i anorèxiques; en canvi, la senyora Hola, el seu volum de cames i malucs no mostrava cap mancança alimentària, estava clar que li prenia protagonisme. Però tot i això ella continuava amb el seu discurs perseguint a tothom qui passava pel seu costat. Aquell dia vaig seure lluny i les observava encuriosit per saber quina de les dues atreia més “clientela” i, com és l’esperit compassiu de la nostra societat que, la dona de terra, recollia més monedes mentre la senyora Hola s’ho mirava deprimida i sense saber que fer. Estava clar que una de les dues havia de marxar d’allà i canviar de lloc. L’endemà la dona Hola va ser molt més matinera i va recuperar-se del lloc de la invàlida, de manera que quan va aparèixer la competidora i la va veure allà ben plantada va haver de buscar-se un altre racó davant de l’hotel que hi ha al costat on també transita molta gent.

Darrerament, la veia que anava coixa, caminava malament, tenia un caminar malaltís, amb el rostre cremat de tant de sol, de tant de fred, de tanta humitat. Els seus ulls mostraven la tristesa i la fatiga de la quantitat d’hores invertides o perdudes en aquesta feina tan humiliant. De veritat, feia patir molt i, encara més, quan la veies que les seves paraules desprenien angunia i veies com perseguia a la gent desesperadament per tal que li donessin un euro o uns cèntims per poder comprar-se alguna cosa de menjar.
De cop i sense avisar ja no la vaig veure més, va desaparèixer d’aquell indret i cada cop que passava per allà la trobava a faltar, no sentia el seu «hola, hola, hola...» i allò ja no era el lloc de sempre, me’n penedia de no haver-li donat mai ni un euro, d’haver estat un més dels qui des de lluny li negava amb el cap, un dels qui quan la vèiem de lluny canviava el camí per no creuar-me amb ella. Què se’n deu haver fet d’ella? On deu ser la senyora Hola? Se la veia molt cansada, i no tenia massa bona cara. «I si…? Oh no! Ni hi pensis…! Fuig dels mals pensaments…» Hem de pensar positiu i imaginar que deu estar pidolant a un altre racó de la ciutat. O millor encara, potser se li va creuar un turista milionari compassiu i va oferir-li un taló d’un milió d’euros i ara està a una illa del carib, probablement, fent el mateix en una platja afrodisíaca dient: «Hola, hola, hola…»

Joan, para, deixa’t d’imaginacions estúpides! Però millor pensar això que alguna cosa pitjor. La veritat és que hi pensava sovint amb ella i em tenia preocupat fins que, fa poc, la vaig tornar a veure, ohhh… Tornava a ser al seu lloc de sempre… Era allà! Sorpresa! Se la veia bé, estava molt recuperada, feia bona cara, duia roba neta, vella però neta i tornava a la “feina” com sempre dient hola a tothom que passava pel seu costat. Era tal l’alegria que tenia que vaig pensar a fer-li una abraçada però, no… Para i pensa… Millor seria agafar la moneda que mai vaig donar i dipositar-la a la seva mà. M’apropo i quan sóc gairebé al costat sona un mòbil, ella remena el petit moneder que li penja del costat, fica la mà a dins i agafa un petit telèfon i respon donant-me l’esquena i marxant en sentit contrari cercant intimitat. Jo em vaig tornar a guardar la moneda pensant que la vida a la senyora Hola li va una mica millor i jo me n’alegro molt!

 

Deixa un comentari