La tieta Xedes

 

– Mercè Siscart?

– Jo mateixa.

– La seva germana es diu Isabel Siscart Deulofeu?

– Si, què li ha passat?

Eren una parella de mossos d’esquadra ben plantats, ella rossa amb cabell curt i fraccions ben dolces i ell alt i guapo, semblaven trets d’una sèrie de televisió americana.

– Miri, no tenim masses bones noticies –diu ell mirant-se a la seva companya– fa precisament unes hores que acaba de tenir un greu accident a l’autopista AP-7 a l’alçada de Girona.

– Ai Déu meu!

Aquell fatídic dissabte la noticia va caure sobre la tieta Xedes com un gerro d’aigua freda sobre l’espatlla.

– I en Pere? I la Maria i el Pau?

– Son tots morts –diu amb timidesa la Mossa d’esquadra– ha estat un accident on s’han vist implicats uns quants cotxes degut a la densa boira i a la poca visibilitat que hi havia.

– Déu meu, tots morts, però com…? –la Mercè anava defallint– Els hi vaig que no havien de marxar amb aquest temps tan horrorós. Que serà de mi?

– Té algun altre familiar?

– No –va entrar en plor– ara si que estic ben fotuda. M’he quedat ben sola.

– Haurà d’acompanyar-nos al dipòsit de l’hospital Clínic per identificar els cossos.

– Ara?

– Miri, pot ser ara no és un bon moment però haurà de fer-ho avui mateix. Si ho desitja pot anar més tard –li va dir afectuosament la mossa– tingui, en aquest paper té l’adreça d’on estan les despulles i el nom de la persona que l’atendrà.

– Qui pagarà totes les despeses del sepeli?

– No es preocupi perquè hi ha una assegurança que se’n fa càrrec de tot el dispendi. Vol que l’ajudi?

– No, gracies, les dones que hem viscut la guerra som fortes, deixi’m que em refaci, en un parell d’hores seré a l’hospital- i va tancar la porta.

 

La tieta Xedes es quedà sola al menjador de casa plorant desconsoladament, tota la seva família acabava de morir. La Mossa d’esquadra va intentar quedar-se per ajudar-la i trucar un psicòleg que li donés suport però ella no va voler perquè només tenia setanta anys i com li havia dit als mossos encara es considerava una dona forta per poder afrontar les coses. Sabia perfectament com s’havia de comportar, durant la dictadura ja havia passat per bastants esdeveniments desafortunats i coneixia aquest sentiment de desolació que es té en rebre una noticia com aquesta, per tant, estava segura que, tard o d’hora, tiraria endavant, però ara havia de descarregar i plorar-ho tot. “Què serà de mi?” es preguntava amb aflicció. Recordava quan quinze anys enrere la Isabel se’n va anar a viure amb ella a rel de la mort del seu marit el Toni. Ella li va demanar ajuda perquè no suportava estar sola i amb la companyia de la seva germana tot seria més fàcil però, avui tot havia canviat, malgrat el seu advertiment la Isabel se n’havia anat amb el seu fill, la jove i el net a passar el cap de setmana a Cadaqués, cap d’ells havia sobreviscut d’aquell terrible accident.

– Com m’ho faré per enterrar a tanta gent junta!

Però les lamentacions no porten a cap lloc, ja li ho deia la seva mare quan era jove: “Tu tingues paciència i constància que Déu sempre t’ajudarà”

– Fora planyiments, –s’ho deia a si mateixa amb veu baixeta mentre es mirava al mirall i s’eixugava les llàgrimes dels ulls– ara toca donar una bona sepultura a tots i que Déu els aculli al cel que be s’ho mereixen. Ai pobrets!

Havia de canviar-se i vestir-se. Volia posar-se el més nou, fer el cor fort i anar quan abans cap a l’hospital. Buscava dins l’armari un vestit negre amb unes fines línies grises, “on el dec haver ficat?” Mentre ho feia li tornaven a regalimar les llàgrimes, “que n’és de difícil veure-hi bé amb els ulls ben molls” pensava mentre se’ls tornava a eixugar i s’esforçava d’enfocar els vestits ben encaixats entre perxes, “ja l’he trobat! Se’l va posar. Es va pintar una mica per treure’s les ulleres i donar-hi vida a aquella pell tan pàl·lida i descolorida pel pas dels anys i, sobretot, pel cop nefast que acabava de rebre. Va agafar el moneder per anar-se’n però, abans, va pensar que seria bo trucar a mossèn Xavier per comunicar-li la desgracia, ell se’n podria fer càrrec de la cerimònia, era un bon home i ben segur que la consolaria i, a més, estava segura de que l’acompanyaria a l’hospital. Necessitava de la seva companyia per què segur que quan els tingués amb tots de cos present defalliria, i si ell era al seu costat, se sentiria molt més protegida.

– Mossèn Xavier? Hola. Bon dia! Si, si, sóc la Mercè Siscart. Doncs no gaire be, miri, sap què ha passat? –en aquell moment van trucar a la porta– Han vingut uns mossos a casa i m’han dit que –es va empassar la saliva mentre se li humitejaven els ulls de nou– la Isabel i la seva família –tornaven a trucar a la porta insistentment– han mort tots en un accident de tràfic. –Aquells tocs de timbre li eren familiars perquè es repetien de manera constant a un ritme frenètic– Disculpi’m un moment però és que truquen a la porta insistentment i vaig a obrir, pot esperar-se un momentet si us plau?

La tieta Xedes va anar ràpid cap a la porta amb un “ai” al cor, tenia un mal presagi. Va preguntar des de dins sense obrir.

– Qui hi ha?

– Xedes! Obre d’una vegada que m’estic gelant.

– Isabel? –estava ben sorpresa.

– Si sóc jo, la Isabel! –cridava des de darrere la porta– Ha ha ha… O et penses que és en Robert Redfort, què més voldries tu.

– Ai Déu meu! –No acabava de creure’s el que sentia, la seva germana?

– Vinga va, obres o no!

Va obrir la porta i si, efectivament, era ella plantada amb la maleta i el paraigües a la ma. Semblava la Mary Poppins.

– Però què fas aquí?

– Com que què faig aquí? No ho veus? Jo visc aquí, no sé de què t’estranyes. –va entrar dins de casa i s’instal·là mentre la Mercè la seguia atònita– He tornat. N’estic farta d’aguantar la neuròtica de la meva jove, –canviava el to de veu imitant-la– “deixi estar, ja ho faig jo”, “no toqui”, “no faci res”, “no s’amoïni”, “no, no, no i no!”. Per Déu, quina tortura, és la negativitat en persona i t’envolta d’un mal rotllo insuportable. No entenc com el meu fill va poder casar-se amb aquesta dona tan tòtila, és una ximple tocada del bolet.

– Però escolta’m, –ara no sap que pensar, està atònita–  m’acaben de dir que estàs…

– Què passa, no te n’alegres de veure’m de nou a casa?

– Oh, si, si… És fantàstic tornar-te a veure, pensava que no et veuria mai més i mira…

– Que no em veuries? No em vols? Volies fotrem fora de casa? Ja hi tornem a ser amb aquestes.

– No, no, no… Vull dir que estic –parla amb cautela perquè coneix la mala llet que té la germana quan s’emprenya i aquella conversa començava a ser un embolic– molt contenta de tornar-te a veure. De veritat.

– Ara m’agrades més… Be noia, he vingut corrent perquè tinc plans per avui, hem d’anar de compres perquè tenim lio… –se l’anava mirant sense entendre la cara de babau que feia– Però què et passa? –La repassava de dalt a baix fixant-se en la roba que portava– on vas vestida tan negre, que te’n vas d’enterrament? Qui s’ha mort?

– Be, a veure com t’ho explico… Ara estic molt confosa… De fet sembla que no ha mort ningú… És què he rebut una…

– Et veig una mica trista i aixafada, això no pot ser! Ens hem d’animar noia, sent germanes no entenc com som tan diferents, tu sempre tan trista i deprimida, i jo… Sort que em tens a mi a casa teva i et carrego d’energia positiva. Au va! Apa nena, posat un vestidet amb una mica més de color, que anem al casal d’avis a riure’ns del beneit del Manu i al vespre ens anirem a ballar amb ell i el Paco.

– La veritat és que ara estic una mica confosa i…

– Com que confosa…? Au va! Això t’ho arreglo jo en un no res, no pot ser que estiguem tot el dia tancades recordant el passat, ara ens convé una mica de gresca.

– Pot ser si però és que…

– Ja hi tornem a ser amb les teves dèpres? –s’asseu al sofà ben esparracada– T’he dit mil vegades que del que has viscut ni te n’has de recordar, has d’oblidar-te’n del passat i mirar endavant, per quatre estones que ens queden les hem d’aprofitar i viure el present a tope, ara toca donar-li una mica d’alegria al cos que el tenim una mica oxidat.

La Mercè estava ben amoïnada, no entenia gens el que estava passant, li acabaven de comunicar que era morta i la tenia allà asseguda al sofà com si res. “Com és això? És veritat el què m’acaben de dir els Mossos? És un malson i despertaré en qualsevol moment i tot haurà passat?” Però com la tenia allà tal com era tota riallera i feliç, començava a pensar que “potser la visita dels mossos havia estat una visió, un somni?”. Pensava que la petita embòlia que va tenir fa mig any li passa de tan en tan males passades i probablement l’ha portat a un altre mal entès. Se n’alegrava en veure que no era morta però necessitava parlar amb algú de confiança per comprovar que no s’estava tornant ximple. “Deu meu, en mossèn Xavier! Me n’he oblidat completament d’ell i l’he deixat penjat al telèfon!”.

– Mossèn…? Escolti… –no rep cap mena de resposta– Mossèn Xavier?

– Parlaves amb mossèn Xavier?

– Ja ha penjat.

– Vinga va! Treu-te aquests draps tan fúnebres i posat una cosa més alegre que marxem.

– Està be però abans –s’ho rumia i li ho diu dissimuladament– he de passar per un altre lloc que m’esperen.

– On?

– Ja ho veuràs. –Tot i que el moment de confusió li anava passat, era ben evident que no estava morta, preferia passar-s’hi per l’hospital per assegurar-se’n que la història dels mossos havia estat un engany del seu subconscient i no li ho volia explicar a la seva germana no fos cas que la prengués per una boja.

– Eh noia, No em deixis per màrfegues… Digues-m’ho!

– No t’impacientis, ja ho veuràs.

– És una sorpresa? –va dir amb alegria mentre veia com la Xedes assentia amb el cap clot– Què bé! Com m’agraden les sorpreses, em farà riure?

– Et moriràs de riure –s’ho va dir baixet a si mateixa tot desitjant treure’n aviat aigua clara de l’entrellat que tenia dins del seu cap.

– Què has dit? No t’he sentit…

– No res.

– En qualsevol cas segur que n’estàs preparant una de bona, tu sempre em fas bones sorpreses, poques, però quan les fas són espectaculars.

Va marxar cap a l’habitació de nou mentre la Isabel es posava a cantar amb alegria la cançó “Satisfaction” dels Rollings Stones imitant també els sons de les guitarres.

– Txan txan, tararaaa… Ta tararaaa… I can’t get no… Satisfaction…!

Mentre la Isabel cantava, la Xedes se la mirava per l’escletxa de la porta, no s’ho podia creure! La tenia allà cantant i fullejant les xafarderies del Pronto. No sabia que havia de fer, si canviar-se i seguir-li la corrent o fer veure que no hi era, i anar-se’n sola cap a l’hospital sense dir-li on havia d’anar. “Déu meu, per què em passen a mi aquestes coses?” Va optar per seguir-li la corrent, portar-la cap a l’hospital i, un cop fossin al dipòsit, sabrien exactament quina era la realitat. Ai mare meva, quin dia m’espera!” pensava la Tieta Xedes senyant-se. Es va canviar de vestit i se’n va posar un de primaveral amb floretes, tenia clar que no era l’idoni per anar a un hospital a veure els seus estimats familiars en cos present però tenia un gran dubte: i si tot és fruit de la seva imaginació? La situació era tan surrealista que ja no venia d’aquí. Se’l va posar, va pintar-se els llavis, posar-se una mica més de coloret a les galtes i va tornar al menjador simulant alegria.

– Ho veus, molt millor així. Ara fas molta patxoca, –va tornar a sonar el timbre de la porta– veuràs com deixes bocabadats al Manu i al Paco. Au vés a obrir mentre jo també em retoco una mica i em poso una mica de color perquè, dec tenir una cara de morta.

– Qui deu ser ara? – es preguntava la tieta Xedes mentre pensava en la ironia que acabava de dir sa germana.

Se’n va anar cap a la porta i en obrir-la…

– Mossèn Xavier! Què fa aquí?

– He vingut immediatament, m’he quedat molt preocupat en veure que no tornava a agafar el telèfon, com la parròquia és aquí mateix he preferit acostar-m’hi Què ha passat? Han vingut els mossos?

– Oh si! Què bé que hagi vingut mossèn –parlava molt baixet– Crec que tot ha estat una confusió perquè ha tornat.

– Qui ha tornat?

– Ella, ha tornat. –Parlava baixet perquè no volia que se n’assabentés sa germana.– Ella està allà dins.

– Qui?

– Ma germana.

– Però no m’havia dit que era morta d’un accident?

– Si! Això semblava però ha tornat i està allà dins.

– A casa vostre?

– Siii! La veritat és que tinc el cap ben enrevessat i ara mateix no tinc gens clar el què em passa, no sé que creure, no sé si és viva o morta.

– Oh Déu meu! On és? –Mossèn Xavier ja tenia la sospita que els efectes de l’embòlia que havia tingut la Tieta Xedes temps enrere tinguessin alguna cosa a veure amb tot això que li estava passant.

El Mossèn va anar cap el menjador tot preocupat, la Tieta Xedes li mostrava amb timidesa el camí, mentre el capellà pensava en el pitjor, què es trobaria darrere aquella porta? A l’entrar i no veure a ningú es va quedar molt sorprès.

– On és?

– Era aquí fa un moment però crec que deu haver anat –assenyalava cap al fons del passadís i li ho diu murmurant– allà dins, al lavabo.

– Vostè l’ha vist aquí? –Mossèn Xavier no entenia res– Què fa allà dins?

– S’està retocant per treure’s la cara de morta que fa, vagi i miri…

Ara si que el mossèn tenia la mosca al nas, es va apropar cap el lavabo que estava al final del passadís, va veure el llum obert i la porta ajustada, va mirar per l’escletxa i va comprovar a través del reflexa del mirall que el bany era buit, ella no hi era però, és clar, podia estar abatuda a les rajoles del vàter. Obrí lentament la porta, entrà i comprovà que tampoc no hi havia ningú a terra per tant, efectivament dins del cap de la Mercè passaven coses estranyes cosa que el va deixar molt preocupat. “això no és normal, una cosa és que es presenti a missa fora d’hores o que em truqui a la matinada per demanar-me que la confessi, però això… Déu meu, he de tenir ma dreta per tal de que no pensi que no me la crec, aquests tipus de malalts son molt sensibles i s’ha d’anar amb peus de plom. És qüestió de seguir-li la corrent i veure cap a on va la seva imaginació”. Va tornar al menjador i amb molta cura li va dir.

– Senyora Mercè, què ha passat amb els mossos d’esquadra?

–Ja li ho he explicat –en veure la cara atònita d’en mossèn Xavier la tieta Xedes se’n va adonar que no se la creia gaire però, com sempre, ella va actuar amb educació i calma– Oh! Perdoni mossèn, miri, la veritat és què costa d’entendre tot el què m’està passant avui però ara li ho explico, resulta que, mentre parlava amb vostè pel telèfon, ella s’ha presentat aquí casa. L’ha vist?

El mossèn va dissimular, no sabia que dir-li, negava amb el cap suaument i la Mercedes, en veure’l, va anar com una bala directe cap el bany i a l’entrar.

– Isabel on t’has ficat?

Va veure que no estava i va començar a obrir portes una darrera l’altra desesperadament i cridant-la.

– Isabel…! No m’ho facis a mi això, que et conec. No t’amaguis.

Va anar fins la porta de l’habitació on dormia la seva germana i estava tancada, va picar fort però no li responia.

– S’ha tancat! S’ha enfadat amb mi per que vostè a entrat a casa. És que de sempre no vol saber-ne res de capellans i fuig, els té una mica de mania.

– Vol dir? –va respondre-li el mossèn preocupat.

  • Ui si, no és per vostè no, li ve de l’adolescència, un jove capsigrany del partit comunista francès li va menjar el terrat i des de llavors no ha tornat mai més a ser una dona normal, es va capficar tan en la pràctica comunista que se li van esborrar els sentiments sans i religiosos que ens van ensenyar els pares, fins i tot va desaparèixer tot un anys de casa, ningú sabia on s’havia ficat, jo crec que va fugir amb ell a Paris fins que se’n va cansar. –Es va apropar al mossèn i li va dir baixet perquè la Isabel no la sentís– Ha estat la ovella negre de la família, ui, més ben dit la oveja roja, el meu pare estava molt emprenyat amb ella i va estar anys que no li dirigia la paraula. Sap què, –va anar cap a la taula del menjador i va agafar el moneder mentre seguia parlant amb el mossèn– millor marxem perquè ara la noia s’ha encaparrat i no aconseguirem que ens acompanyi, la Mercedes s’acosta cap a la porta de l’habitació de la seva germana i la crida mentre pica la porta.

– Ei noia, jo me’n vaig amb mossèn Xavier a fer una gestió urgent, tornarem en un parell d’hores. –se li acosta a mossèn i li diu baixet – És com els nens, deixem-la estar en el seu racó de pensar i ja se li passarà.

Mossèn Xavier anava darrera, preferia seguir-li la corrent, ara estava molt preocupat perquè acabava de veure a la Mercedes parlar-li a una paret, no hi havia cap porta, tot era fruit de la seva imaginació però, el millor en aquests casos era no dir res a la pobre Mercedes per no provocar-li cap xoc mental, ara és millor marxar definitivament cap el Clínic.

 

 

 

 

Una sala blanca, estaven asseguts en unes incòmodes cadires de plàstic, eren a l’avant-sala del dipòsit de cadàvers. Va aparèixer un noi prim amb bata blanca, tenia una barba poc poblada i mal cuidada que se la tocava sovint.

– Abans d’entrar –deia el jove forense– he d’alertar-los que impressiona bastant l’estat dels cossos.

– Miri jove, –li va respondre la Mercedes amb certa impertinència fruit de l’angoixa i els nervis del moment– a mi els morts no m’espanten.

– Em sap greu però, no sé si els Mossos li han dit que el cotxe s’ha incendiat després de l’accident. Si els hi sembla be, ja poden entrar a identificar els cossos.

– Deu meu!

Ara ja no es sentia tant forta com havia pensat, ja no estava segura d’aguantar l’impacte de veure uns cossos cremats, no s’ho pensava pas això la tieta Xedes. Mossèn Xavier també estava impressionat per les paraules del jove i en veure que la Mercedes havia quedat tan impactada l’agafà pel braç i l’ajudà a entrar.

– Hem d’anar a dins… Quan abans ho fem millor.

– Mossèn, perdoneu l’expressió però estic ben cagada.

– Si vol que li sigui franc jo també, però Déu està amb nosaltres i ens ajudarà a ser forts.

– Tan de bo tingueu raó.

 

La sala era blanca, freda,  amb una estranya mescla d’olors entre formol i socarrimat de pollastre, al fons hi havien quatre lliteres metàl·liques amb els cossos coberts amb roba de quiròfan verda. Impactava el del nen, era el primer que reconeixies per la mida i la tieta Xedes no sabia si podria suportar veure’l, era massa injust perdre la vida només amb sis anys. “Pobre Pau” es deia dins seu aguantant-se el plor i respirant profundament per tal d’agafar forces pel que anava a veure.

– És precís fer això? – Li va preguntar a Mossèn Xavier amb timidesa.

– Si però si veu que defallirà podem intentar evitar-ho. Jo mateix parlo amb el forense i…

– No, no, he de fer-ho, perquè si són ells vol dir que la visita dels mossos no és fruit de la meva imaginació i tot el què m’està passant és real.

I efectivament tenia raó la tieta Xedes però a Mossèn Xavier no li preocupava tan la realitat de l’accident sinó la visita de la seva germana a casa.

El noi va destapar el llençol del nen i els dos es van quedar realment impactats del que veien.

– Mare meva, –va comentar la tieta Xedes totalment exhausta.– Pauet meu que n’és d’injusta la vida.

Mentre el capellà pregava per si mateix agafava pel braç a la senyora Mercè perquè temia que defallís en qualsevol moment. El rostre del nen estava desfigurat casi carbonitzat, era més una calavera que aquell preciós nen ros que sempre somreia. El metge va cobrir el rostre amb el llençol i va destapar el de la llitera del costat, era el de la Maria, molt més identificable perquè no havia estat tan castigat per les flames, la tieta Xedes va pensar en la Isabel segur que hauria deixat anar algun exabrupte contra la seva jove.

– Aquest és el rostre que es pot identificar millor. –Va dir el forense– El coneixen?

– És la Maria –la resposta de la Mercè no va titubejar tot i el seu estat anímic– no hi ha dubte.

El jove va fer la mateixa operació amb el següent cos, era el d’en Pere, encara tenia el rostre d’horror i dolor de veure’s atrapat entre les flames, si no fos que ja els havien identificat per la documentació i el número de matricula del cotxe realment estava desconegut i era difícil identificar-lo. Ja només quedava l’últim cos, el que es suposava que era el de la Isabel, el gran dubte que tenien la Tieta Xedes i el mossèn va resoldre’s immediatament. Al aixecar la roba van veure el rostre més desfigurat de tots, era terrorífic com havia quedat la pobre Isabel. La Mercè no va poder evitar plorar en veure morta i totalment carbonitzada a la seva germana.

– Isabel, Déu meu, per què has hagut de marxar? –deia desconsolada mentre Mossèn Xavier li passava el braç per l’espatlla consolant-la– Estàs totalment desfigurada però, et conec, sé que ets tu per les arracades. Te les he vist posades aquest matí a casa. –la Xedes es mira el capellà fixament– Havíem d’haver dit a la Isabel que vingués aquí i així s’hauria adonat de que està morta i em deixaria en pau, no li sembla Mossèn?

El capellà continuava pregant a Déu que acullis aquelles ànimes al cel i alhora pensava com resoldre el problema de la senyora Mercè, s’havia quedat sola sense ningú que li fes companyia i tingués cura d’ella.

– S’encarregarà vostè mateixa de donar-los cristiana sepultura a tots tres?

– Tres? Ma germana és comunista i agnòstica per tant no està per aquestes cerimònies.

– Tos tenen cabuda en el regne del cel.

– Al cel pot ser si però com la tinc a casa no vull tenir problemes, té molt mala llet la noia i podria rebotar-se contra mi i amargar-me la resta dels dies que em queden.

– Si vostè ho diu, però al sepeli hauran d’estar els quatre fèretres junts. No seria just separar la seva germana.

– Faci-ho com vulgui però que no se n’assabenti.

– No es preocupi, –va respondre per no dur-li la contraria i fer-li el joc– serà com vostè diu.

– Com ja no hem de fer res més en aquest lloc tan desagradable, li agrairia que em portés a casa si us plau.

 

 

Era ja de nit i la tieta Xedes va entrar a casa tal i com ho feia cada dia però aquest cop amb la incertesa de la nova situació. Primer obria el llum del rebedor, després tancava la porta del carrer, seguidament deixava les claus a la tauleta, tancava el llum de l’entrada i anava fins l’interruptor del menjador, el pis era fosc i fred però, a aquelles hores no posaria la calefacció, aniria immediatament al llit i a dormir, ho necessitava de tot cor. En obrir la llum del menjador va veure la butaca i li va venir al cap l’impacte que havia tingut en veure la seva germana cantant sarsuela al matí i després, al dipòsit, totalment desfigurada per les flames de l’accident.  Era inversemblant, estava molt confosa i no acabava d’entendre tot el què li estava passant però, en Mossèn Xavier l’havia calmat mentre sopaven en un petit restaurant del barri, recordava les seves paraules, “és el seu cap qui l’enganya i totes aquestes aparicions que té venen provocades per l’ictus, ja li ho va dir el metge que, amb la medicació, poc a poc anirà recuperant la normalitat i aniran desapareixent les al·lucinacions. La seva germana ja és camí al cel i ja no està a casa seva. Queda clar?.” Va estar força contundent i la va deixar gairebé convençuda tot i que la Isabel s’anava preguntant constantment: “De veritat que tot és dins del meu cap? Res és el què sembla? Tot és tan real. Com puc saber quan m’enganya el meu cervell?”. Mentre es mirava la butaca buida se li va tornar a aparèixer la seva germana. Llegia el Pronto tota cofoia i cantava la seva cançó preferida dels Stones. Estava al·lucinat de nou? “Ja hi tornem a ser?” Havia d’acostar-s’hi per comprovar que realment, el que estaven veient els seus ulls era un miratge i, efectivament, en arribar fins l’espatller de la butaca ella no hi era, fins i tot s’hi va asseure per comprovar-ho, al fer-ho, es va adonar de que realment estava molt cansada i va decidir quedar-s’hi una estona mentre pensava “que n’és de traïdor el meu cap, fitxa’t tu, ella no hi és però la segueixo sentint, no me la puc treure del cap la cançoneta amb la veu d’ella cantant”, la imatge havia desaparegut però la veu persistia, l’anava escoltant i començava a convertir-se en una tortura. Però curiosament la veu no li ressonava dins del cap, venia de fora, ara ja podia identificar perfectament d’on provenia, el so sorgia del fons dels passadís. Va aixecar-se molt intrigada i poc a poc, bastant atemorida, es va anar apropant fins la porta de l’habitació on dormia la seva germana, era d’allà dins d’on venia la veu amb aquella cantarella.

– Isabel? Ets tu?

No responia ningú, continuava cantant amb il·lusió. La tieta Xedes va agafar la maneta de la porta i poc a poc la va intentar obrir però seguia tancada.

– Isabel pots obrir?

– Qui és?

– Com què qui és? Sóc jo, la Xedes!

– Ah, ja has tornat? –va respondre amb un riure malèfic– Has marxat sense mi.

– Eh noia, ara si que no entenc res, –la tieta Xedes s’anava encenent per moments– has estat tu qui s’ha tancat dins de l’habitació emprenyada i no has volgut saber res de mi. Ja n’hi ha prou! Vols fer el fotut favor d’obrir la porta.

– Veig la Xedes com s’emprenya, veig la Xedes com s’emprenya, veig la Xedes com s’emprenya…

Amb una ridícula cantarella de nena petita vociferava cada cop més fort mentre la clau de la porta donava voltes. De cop es va obrir i va treure el cap cridant foten-li un ensurt de mort:

– Veig la Xedes com s’emprenyaaaa!

Era ella però amb el rostre cadavèric, desfigurat i tot el cos carbonitzat tal i com l’havia vist al dipòsit de cadàvers, fins i tot amb la olor de socarrimat.

 

 

 

– Xedes, Xedes, Xedes…

La tieta es va despertar de cop, totalment suada i cridant, estava la Isabel observant-la.

– Xedes que et passa?

Se’n feia creus del que havia somiat, estava totalment confosa, la seva germana era asseguda al llit amb el viso de dormir.

– M’has espantat molt, que et passa?

– He tingut un malson, per Déu, ets aquí?

– És clar que sóc aquí, no em veus?

– Somiava que te n’anaves amb el teu fill i la seva família de cap de setmana i moríeu tots en un accident a l’autopista.

– Per favor, quines coses que tens, sempre tan negativa. El més difícil és conciliar-se amb les pors. Vols que en parlem?

– Ara?

– Jo tampoc tinc son, m’han desvetllat els teus crits –s’ho va pensar una estona i es va decidir explicar-li tot el que li passava pel cap–. La veritat és que jo també estic espantada.

– Tu espantada?

– Si, tinc por de morir-me i no tenir temps de acomiadar-me dels meus.

– Perdona’m però ara sóc jo qui encara he de refer-me perquè el somni que he tingut era tan real i ara em vens amb…

– Deixem-nos de discussions. Tu entens el què et dic oi?

– Si ho entenc? –s’ho pensa un moment– Perfectament.

– Tard o d’hora ens hem de morir i m’agradaria que si em passés a mi sense avisar…

– Un moment, –la tieta Xedes la va tallar– no segueixis que no m’agrada gens parlar d’aquest tema.

– Deixa’m explicar-me i no em tallis si us plau. Darrerament tinc mals presagis i no voldria marxar d’aquest món sense dir-te un secret.

– Secret?

– Si, el porto amagat dins meu des de fa molt temps i no li he dit mai a ningú. Necessito explicar-te’l amb urgència.

La tieta Xedes es va quedar garratibada, tan temps vivint juntes i sempre tan xerraire i extravertida que mai se li hagués passat pel cap que la Isabel amagués cap secret. Escoltava esgarrifada el que li explicava la seva germana amb llàgrimes als ulls. No se’n sabia avenir. Després li va dir que en cas de morir agafés de la tauleta de nit de la seva habitació un sobre tancat on hi havien unes instruccions molt concretes amb les seves últimes voluntats.

– Jura’m que ho faràs.

– Noia jo… M’has deixar molt clavada.

– M’ho jures?

– Em faig creus del que m’acabes d’explicar, no m’ho esperava això, costa de creure.

– Diga’m que ho faràs si us plau, necessito confiar-hi.

– Si es clar, quin remei em toca.

– Gràcies Xedes, saps que t’estimo molt. Me’n vaig a dormir que estic molt cansada. Bona nit.

Se’n va anar deixant-la totalment colpida, com nassos havia pogut amagar aquell secret durant tan i tan de temps i no explicar-ho a ningú, realment estava impressionada, pensava també en el què havia somiat, “per què era un somni oi?”. Desconfiada i confosa va aixecar-se i entre la foscor, va apropar-se pel passadís a l’habitació de la seva germana, la porta era tancada, va agafar la maneta i l’obrí poc a poc. Aquesta vegada no oferia cap resistència perquè la Isabel no l’havia tancat amb clau, estava fosc però un feix de llum que provenia d’una escletxa de la persiana il·luminava lleument el llit i va poder veure el cobrellit que dibuixava el cos reposant en posició supina. Va apropar-s’hi, tenia el ulls tancats, va mirar el calaix de la tauleta de nit i un calfred li va recórrer el cos en recordar la història que acabava d’explicar-li i que encara no tenia assimilada. La seva xafarderia no podia amb ella i va voler obrir el calaix, amb cautela va agafar el pom i…

– Què et passa? –va dir-li la Isabel fument-li un ensurt de mort.

– Res, volia saber si estaves bé i podies dormir.

– Si, i tan que puc dormir, em sento molt alleugerada. –ho deia mentre entrava en un son molt profund i xiuxiuejava– Gràcies Xedes.

– De res.

“I tan que t’has quedat alleugerada, has trigat més de quaranta anys en dir-m’ho i vet-ho aquí que ara soc jo la que està ben fumuda” pensava la tieta Xedes mentre se la mirava exasperada “a tu t’han despertat els meus crits però ara a mi, amb el teu secret, m’has deixat completament desvetllada perquè ja no podré viure mai més tranquil·la.” Com eren quarts de dues de la matinada i difícilment agafaria el son va anar cap a la cuina, va fer-se una til·la, va prendre’s un tranquil·litzant que li van receptar per si tenia alguna nit d’insomni i se’n tornà al llit però, abans de ficar-s’hi va tornar cap a l’habitació de la Isabel, va comprovar que realment dormia, va obrir el calaix de la tauleta de nit sense fer soroll i allà va trobar el sobre del que li havia parlat. Un abrupte respir de la Isabel la va sorprendre, pensava que la descobriria, però es tractava només d’una lleu apnea, un cop normalitzada la respiració va girar-se i continuà dormint, dubtava si endur-se’l o deixar-lo allà, finalment, sabent la mala llet que gastava la germaneta, el va tornar al calaix i se’n va anar al llit.

 

 

El timbre de la porta sonava amb insistència, la tieta Xedes dormia plàcidament.

Sonava de nou el timbre, la tieta seguia dormida.

Sonava el telèfon, la pastilla havia deixat a la tieta profundament dormida.

De nou sonava el telèfon i res, cap resposta de la tieta.

Tornava a sonar el timbre tortuós del telèfon i, aquest cop, començava a reaccionar, bellugava poc a poc el cap, estava com paralitzada, li feia mal tot el cos i, sobretot, les cervicals la tenien rígida. Com havia d’estar després de tot el que havia passat!

–   Quina hora és? –ho deia mentre girava amb esforç el cap i dirigia la mirada al rellotge de la tauleta de nit– dos quarts de deu!

Va aixecar-se amb molèsties, les articulacions no la deixaven moure’s però va posar-hi valentia i va anar fins on era el telèfon a corre-cuita repenjant-se per les parets per no caure perquè, a l’aixecar-se tan de sobte, se sentia un xic marejada.

– Qui és?

– Senyora Mercè, gracies a Déu que me l’ha agafat.

– Bon dia Mossèn Xavier, que vol?

– Volia saber si desitja que l’acompanyi.

– Acompanyar-me? On?

– Al tanatori.

– Tanatori?

– Senyora Mercè, es troba be?

– Si, si… Estic una mica confosa però estic bé.

– Arregli’s que en cinc minuts sóc aquí.

– Millor que siguin deu, no tinc avui les articulacions per córrer.

La tieta Xedes tornava a estar molt torbada, no entenia res. Va anar cap a l’habitació de la Isabel i, Déu meu, la porta havia desaparegut, era una paret llisa i blanca, no havia rastre d’ella. Estava totalment desorientada, no reconeixia el seu passadís. On era la porta de tota la vida? On havia anat a parar? Què n’era de la seva germana? “És el meu cap que em confon cada cop més! Què serà de mi?” Es preguntava reiteradament una i altra vegada mentre es pessigava la ma per comprovar que allò no era pas un somni, els seus pessics li feien mal i li havien deixat un bon vermell, per tant, era cert que la germana i la seva família eren morts i avui els havia d’enterrar. Caminant cap a el dormitori seguia preguntant-se com és què ja no existia l’habitació? Per què no va agafar el sobre de dins la tauleta de nit? Ara tindria la certesa i la prova evident de la història de la seva germana, a més, coneixeria quines eren les seves últimes voluntats. Probablement la conversa amb la seva germana havia estat un somni però, tot i ser un probable somni tenia la certesa que era veritat tot el que li havia explicat. En qualsevol cas no havia de perdre ni un minut més perquè mossèn Xavier estava a punt d’arribar i necessitava parlar amb ell per resoldre tots els seus dubtes i l’enrenou que hi havia dins del seu cap.

 

 

El centre de serveis funeraris havia preparat una sala especial per aquell sepeli, no era normal enterrar, de cop, a tants components d’una mateixa família. Davant dels cossos estaven mossèn Xavier i la tieta Xedes mirant-se’ls amb molta aflicció. No els hi sortien les paraules pertorbats pel que veien els seus ulls tot i que, els restauradors del tanatori, havien fet molt bona feina amb el maquillatge i les pròtesis.

– Vostè creu que podem parlar amb les ànimes? –Li va dir la tieta Xedes al Mossèn amb un nus a la gola.

– A través de Déu tots som un i les nostres pregaries arriben a ell.

– Si, ja. Però és possible comunicar-se amb elles?

El mossèn es temia que tornarien a parlar de la seva germana i del com s’havia instal·lat a casa i va voler repetir-li que tot eren al·lucinacions causades per la malaltia, la tieta Xedes, que no tenia un pel de ximple, va llegir-li els pensaments i va tallar-lo rigorosament per anar al gra.

– Miri mossèn, vostè tenia raó, tot era fruit de la meva imaginació i aquest matí, ho he vist clar, ves per on, ha desaparegut la porta on vivia la meva germana, ella ja ha marxat de casa definitivament i, probablement, també ho ha fet del meu cap.

– Me n’alegra molt sentir-li dir això, és un bon senyal de recuperació.

– Si però aquesta nit m’ha aparegut en somnis i m’ha confessat un secret que em té molt angoixada…

– Quin secret? –Li pregunta el Mossèn molt interessat.

– No li puc dir tret que… –s’ho pensa un instant i mira la manera de convèncer-lo– tret que l’hi expliqui en estat de confessió. Si ho faig vostè no ho podrà explicar mai a ningú oi? –Mossèn Xavier afirma amb el cap molt intrigat– Doncs miri, vull confessar-me perquè no sé si podré aguantar massa temps amb aquesta càrrega dins meu.

 

 

Van anar a l’antesala del tanatori, per preservar millor la intimitat i que no els molestes ningú, mossèn Xavier va tancar la porta i van asseure’s en un dels sofàs i, després del curt ritual introductori la tieta Xedes va començar. Mentre ho anava explicant, el mossèn va veure clar que havia de fer una obra caritativa amb la senyora Mercè, ja que era evident que les seqüeles de l’ictus li estaven jugant una mala passada i totes aquelles històries eren al·lucinacions de la seva ment. Estava clar que la malaltia no millorava i la tieta no podia quedar-se sola ni un minut més, havia de buscar-li, quan abans, algú que la cuidés, algú molt especial que l’entengui. I immediatament va pensar en l’Enric. Dit i fet, a l’endemà de l’enterrament Mossèn Xavier va trucar-lo.

– Hola Enric, vull que facis una obra humanitària –va dir-li, i l’Enric es va amoïnar  pensant que l’enviaria a l’Àfrica de missions– Tu compleixes totes les qualitats de la persona que necessito, en primer lloc sé que ets una bon home i a més un expert assistent social, me n’han parlat molt be de tu i, en segon lloc, sé que has estudiat teatre i m’han dit que ets molt bo, per tant, aquesta serà una feina que requerirà que utilitzis amb professionalitat professionalitat aquestes dues facetes que tens, humanitat i ma esquerra. Evidentment estarà ben remunerada perquè no podràs deixar la feina fins que la senyora Mercè arribi al final dels seus dies.

– Per què jo i no una dona? –va preguntar-li tot intrigat.

Mossèn Xavier, sense aprofundir, va dir-li que es tractava d’una dona gran que havia quedat molt trastornada per l’impacte de perdre, de cop, tota la seva família i necessitava creure’s que en quedava algú de viu.

L’Enric va acceptar i va traslladar-se cap el pis de la tieta acompanyat per mossèn Xavier.

– Oh! Has tornat! Jo a tu et conec, tu ets… Ets el Pau!

– Si, és clar…

– No te’n recordes de mi? Sóc la tieta Xedes! Au va, fes-me un petó. Quina il·lusió tornar-te a veure, t’has fet molt gran i maco.

Ella l’havia identificat com el seu nebot Pau perquè no recordava que era mort i així de ràpid, va quedar-li el sobrenom a l’Enric. Mossèn Xavier no s’imaginava que seria tan fàcil suplantar-li la personalitat, però tot i les diferències d’edat, ella ho va assumir sense cap mena de dificultat, de primer cop va reconèixer-lo com el seu nebot i ja està. Aquell jove va encaixar com un guant en la vida de la tieta Xedes.

 

Els dies passaven amb certa normalitat perquè el temps anava curant les ferides de la pèrdua familiar i la tieta estava encantada de tenir el seu nebot vivint amb ella, això l’ajudava a tirar endavant, tot el dia era si Pau per aquí, que si Pau per allà, fes-me avui una truiteta, porta’m a passejar… Ella li repetia que era l’únic nebot que li quedava en vida i al tenir-lo tan a prop, li havia agafat molt d’afecte, evidentment que l’Enric no se li acudia recordar-li que el nebot ja l’havia enterrat i només feia que seguir-li la corrent per fer-la feliç. Parlaven de la vida, dels programes que veien per televisió, de futbol, a la tieta Xedes li agradava molt el futbol i no es perdia cap partit i com a l’Enric també li agradava xerrar amb ella del tot plegat, doncs oli en un llum. Però si per casualitat l’Enric pretenia saber alguna cosa del passat de la tieta, ella es tancava en banda i sortia per la tangent. No volia saber ni parlar del tema i si per casualitat li preguntava per la seva germana Isabel, encara era pitjor, li canviava la cara i es quedava immersa en els seus pensaments sense dir ni piu amb la mirada perduda a l’infinit. Les petites embòlies que anava tenint juntament amb altres complicacions degudes a l’edat, van acabar deixant-la en una cadira de rodes. L’Enric feia totes les tasques amb cura i fermesa complint la promesa que havia fet a mossèn Xavier que la visitava sovint i li donava la comunió perquè pensava que en qualsevol moment se n’aniria d’aquest món. L’infiltrat nebot Pau, perfectament interpretat per l’Enric, l’ajudava en totes les tasques, la duia de la seva cambra fins al menjador tantes vegades com li demanava però, no entenia perquè cada cop que passava pel passadís demanava que parés davant la paret, se la mirava una i altra vegada sense fer cap mena de comentari i dissimuladament s’eixugava una silenciosa llàgrima.

– Què et passa tieta? –Així és com l’anomenava.

– Res fill meu, m’envaeixen els records que em tenen ben atrapada.

– Què hi veus? –La tieta Xedes callava– Per què no m’ho expliques?

– Pau, porta’m al menjador si us plau.

I es feia el silenci durant tot el dia, la tieta es capficava en els seus pensaments sense dir res més. A l’Enric li preocupava molt per què paraven en aquell tros de paret cada cop que hi passaven pel davant, que li devia recordar?

Passaven les hores, els dies, els mesos, i la tieta anava perdent les forces i quedava clar que estava claudicant, renunciava a continuar i s’anava apagant com una espelma dins el llit. L’Enric li donava tota la medicació i li feia sopes i cremes perquè ja no podia mastegar. El pes i volum del seu cos havia reduït considerablement quedant-se gairebé en els ossos. Va intentar dur-la a un hospital però s’hi va negar perquè deia que allà l’inflarien de drogues i ella volia viure la mort, era la última cosa important que faria a la seva vida i no volia perdre-s’ho, el seu desig era morir a casa seva. Ja portava un parell de dies sense poder ingerir cap mena d’aliment i estava en les últimes. L’Enric va trucar al capellà perquè la tieta va demanar-li que li fes l’extremunció. Mossèn Xavier, com sempre, s’hi va presentar de seguida i va fer el ritual en presencia de l’Enric que s’ho mirava amb molta pena. Al anar-se’n el mossèn li va demanar a l’Enric que el tingues informat en tot moment de l’evolució de la senyora Mercè. Al tornar a l’habitació la tieta s’havia revifat i tenia ganes de xerrar.

– Pau –li va dir amb certa dificultat respiratòria.

– Digui tieta.

– Això ja s’acaba però ara que encara tinc forces vull dir-te una cosa –li costava parlar i anava parant per refer-se– m’imagino que t’has preguntat moltes vegades per què parem davant de la paret oi?

– Si, però mai li he donat cap importància.

– Sí que la té i molta –va replicar-li amb contundència–, allà hi ha una porta.

– Una porta?

– Si, apareix i desapareix, va a dies, tu em creus oi?

– Si tieta –li ho va dir de tot cor i amb els ulls ben molls per què amb els anys que havia estat amb ella li havia agafat molta estima– Demani’m que vol que faci.

– Primer vull agrair-te tot el que has fet per a mi.

– És un plaer treballar per vostè –va pensar mentre ho deia que l’havia cagat i va procurar refer immediatament la pífia– Vull dir que prefereixo…

– No dissimulis, –el va tallar d’arrel– sé que mossèn Xavier et dona diners, ja fa temps que me’n vaig adonar que quan arribava fi de mes et demanava de parlar al passadís i, allà et donava un feix de diners. –L’Enric va quedar garratibat, sabia doncs que ell no era el Pau?– Ja m’està be que et pagui el mossèn, perquè jo no tinc ni un duro i no sabria d’on treure’ls per recompensar-te tot el que fas per a mi, has perdut mitja vida però, segurament, has pogut fer guardiola i t’has ben guanyat el cel ajudant a aquesta vella.

– No es veritat això.

– Si que ho és, tinc molt clar que sóc una rondinaire i t’he portat pel camí de l’amargura, segur que et preguntes com me n’he assabentat que el mossèn et paga? –L’Enric assentia amb el cap ben acollonit pensant fins a on devia saber aquella dona– Doncs m’ho ha dit la meva germana, ella viu a l’habitació invisible.

– A la paret on representa que hi ha la porta?

– Efectivament, i com el mossèn et pagava en aquell tros de passadís doncs la meva germana ho veia amb la porta ben oberta i després li faltaven cames per explicar-m’ho.

– I li diu el què parlem?

– És clar, ho sé tot, és la prova evident que la meva germana viu dins d’aquella habitació però no us ho he explicat mai perquè sabia que em prendríeu per ximple. No m’ho espatllis dient-me el teu nom real, per a mi sempre seràs el meu nebot Pau. Ja m’està bé.

– Quan vostè parla sola, de fet, ho fa amb sa germana?

– Si senyor.

– I ella és aquí?

– No, ja ha marxat! Anem al gra i escolta’m amb atenció que em queda poc i no vull fer tard. Allà hi ha una porta, has de fer l’esforç per veure-la.

– Com ho he de fer?

– Has de creure que hi és i la veuràs. Necessito que entris dins, trobaràs un sobre al calaix de la tauleta de nit, obre’l i allà hi han instruccions exactes del què has de fer. M’ho faràs?

– No sé si seré capaç de veure la porta.

– L’has de veure i fer-ho per mi. Són les meves últimes voluntats. Si t’ho proposes ho aconseguiràs, n’estic convençuda.

– Ho intentaré.

– Ah! I me n’oblidava, que en mossèn Xavier no se n’assabenti.

– Així ho faré.

– Ara si que ja me’n puc anar tranquil·la i en pau.

I així va ser, va estar dos dies més extingint-se poc a poc, primer va tancar els ulls i de mica en mica es va fondre. Mentre agonitzava, l’Enric es mirava la paret i intentava imaginar com seria la porta però, per molt que s’hi esforcés, no aconseguia veure-la.

La tieta va deixar de respirar a les nou i cinc d’un matí fresc i assolellat, l’Enric plorava i entre llàgrimes anava recollint les seves coses i es preparava per acomiadar-se de la que havia estat la seva tieta postissa i que havia acabat estimant com si fos la seva pròpia, de fet mes i tot!

 

 

NOVA YORK, DOS MESOS MÉS TARD

Per fi, després de tan de temps esperant-la, he rebut una carta de Barcelona que me l’envia un tal Enric un dins hi ha una carta i un sobre, a la carta que m’explica la  relació que va tenir amb la meva desconeguda tieta Xedes i explica que va prometre-li abans de morir que compliria les seves darreres voluntats i les de la seva germana, és per això que m’envia el misteriós sobre. He de confessar que ara em sento molt nerviós tenint-lo a les meves mans, són molts anys esperant aquest moment i, ara, que estic a les portes de conèixer els meus orígens, estic atemorit d’esbrinar que diu en aquesta carta. Em tanco al meu despatx, demano que no em destorbi ningú, obro el sobre i oh sorpresa, sembla ser que és de la meva mare biològica.

 

Estimat fill

Ni t’imagines la de vegades que m’he posat davant d’un paper amb la intenció d’escriure’t i ho he deixat córrer perquè no sabia que dir ni tampoc com començar. Va ser un veritable xoc rebre la teva carta dient-me que buscaves els teus orígens i que volies saber dels teus pares biològics. Em va alegrar molt saber de tu, saber que la vida t’anava be, que t’havies casat i que tenies dues meravelloses filles. Saber que els teus pares adoptius t’havien cuidat i estimat em va alleugerar, però, m’aterrava pensar que ens poguéssim veure, és per això que no n’has tingut cap notícia de mi fins ara, primer perquè no sabia massa bé quina seria la meva reacció a la trobada, també volia evitar de totes maneres explicar-te que et vaig abandonar el mateix dia que et vaig donar a llum tenint-te davant meu. Estava segura de que no podria articular paraula. El teu interès per conèixer els teus orígens ha obert ferides en mi que ja estaven cicatritzades, ferides que he hagut d’empassar-me sola perquè tenir-te ha estat un secret que he guardat amb molta por, ningú de la família sap res de la teva existència, ho he portat amagat dins meu tota la vida. Semblava que el temps havia esborrat el desagradable record del passat però, rebre les teves noticies va ser un xoc inesperat que em va fer tornar a sentir culpable i vaig tancar-me encara més en mi mateixa, tan que vaig cremar la teva carta, volia oblidar-te definitivament, però la naturalesa és sabia i cruel alhora i una mare mai pot oblidar els fills que ha tingut a les entranyes, per tant, avui m’he decidit escriure i explicar-t’ho tot en aquesta carta.

Els teus avis eren molt rígids i estrictes en la educació de les seves dues filles, insistien molt en que fóssim bones cristianes i van voler inculcar-nos la fe de ben petites amb practiques religioses diàries fins a la sacietat. La meva germana sempre va ser obedient i encara ara segueix al peu de la lletra tots els ensenyaments de les monges, va a missa tots els diumenges i la seva vida ha estat marcada per les pregaries i les bones formes de fer, per això sempre ha estat escortada de tot un cercle clerical que l’acompanya i li dóna suport a tota hora. En canvi jo he sigut una rebel, era l’ovella negre de la família i de petita em negava a sotmetre’m a tota aquesta litúrgia que vaig acabar odiant profundament. És per això que de ben jove vaig fugir de les catequesis, m’atreien molt més els perills. A l’Espanya de Franco, a finals dels seixanta, tot estava prohibit, sobretot, els partits polítics i com el partit comunista era el més perseguit i una idealista com jo vaig quedar atrapada i, d’amagat dels pares, m’hi vaig apuntar. Allà vaig conèixer al Lluís, el teu pare, veig la foto que m’has enviat ets clavat a ell, m’he ben esgarrifat. En Lluís era un agnòstic comunista amb els ideals elevats a l’estratosfera i com acabava de venir de París on va participar a les vagues i protestes del maig del 68,  portava idees noves i moltes ganes de donar, des de la clandestinitat, guerra al dictador. A més, a Paris havia viscut “la nuit”, festes on circulaven drogues com l’haixix o LSD que el feien volar als núvols i descobrir noves sensacions. Així és que, entre tants viatges i coneixements de diferents països, de vegades passava petites quantitats de contraban i en una festa clandestina que van organitzar els col·legues de partit el Lluís va iniciar-me en el tema. Com a mi m’atreia tot el que era prohibit i a més ell era molt atractiu m’hi vaig llençar sense pensar-m’ho dues vegades, vaig passar-me de la ratlla entre begudes i substàncies psicotròpiques i aquella nit que recordo vagament, ens vam enrotllar i ves per on vaig quedar embarassada. Tenia només setze anys i estava totalment confosa i desconcertada. Que seria de la meva vida! ni se m’havia passat pel cap el ser mare, i que dirien els meus pares i, el més complicat, plantejar-me l’avortament suposava anar-se’n a Suïssa i calien molts diners a part que em feia molta por la idea. Al principi en Lluís no va voler acceptar el meu embaràs i em refusava, deia que no era seu i que havia estat el meu problema, vam barallar-nos molt. Jo el perseguia i li demanava el seu suport però ell  fugia constantment de mi però, al plantejar-li que volia avortar, va trobar-ho raonable i va intentar reunir els diners que es necessitaven per poder viatjar a Suïssa. Li va costar tan aconseguir les 500.000 pessetes que calien que ja era massa tard, ja no es podia realitzar l’avortament pel perill que podia suposar al estar molt avançada gestació. La immaduresa del Lluís el va fer entrar en còlera i va dir-me que aquella criatura no era responsabilitat seva, ell volia viure la vida i no estava en els seus plans ser pare.  Ja prou que m’havia costat acceptar que havia de ser mare d’un fill que no volia que a sobre havia d’aguantar l’actitud d’aquell home que ara ja l’odiava profundament. Em repetia una i altra vegada que irresponsable que havia estat aquella nit en deixar-me portar per ell i consumir aquelles drogues que m’havien deixat fora de combat. Els dies transcorrien i jo anava empassant-me l’embaràs sola i dissimulant, com podia, les transformacions que patia el meu cos. No ho sabia ningú, ni la meva germana, no vaig explicar res als companys de classe, ni a la gent del partit. Vaig anar evitant les relacions socials i canviant els hàbits fins el punt que gairebé no em movia de casa. Aquell nadó que duia a la panxa em produïa sentiments contraris, per una banda notava les teves puntades i  feien sentir-me molt be però, per l’altra, la por m’envaïa pensant que no seria capaç de dur endavant un nen i menys d’un home totalment desconegut per a mi i que renunciava a responsabilitzar-se’n, ni tan sols econòmicament, jo era massa jove i em sentia indefensa. Tard o d’hora ho hauria d’explicar a algú perquè ja començava a ser difícil dissimular el meu volum, fins que, als sis mesos, el meu pare se’n va adonar, va tancar-se amb mi al dormitori i va preguntar-me contundent: “De quan estàs?” Estava molt enfadat, colèric fins i tot i jo em vaig espantar molt, em temia el pitjor. “Ets la vergonya de la societat i la deshonra de la nostre família, aquesta criatura no la tindràs mai, m’has entès? Aquest nadó serà donat en adopció sense que ningú se n’assabenti, firmaràs els papers de la donació i quedaràs ingressada a l’hospital que jo et diré fins que pareixis, diràs als amics i la família que te’n vas a estudiar fora uns mesos. A l’hospital faràs feines per costejar-te el part i quan hagi acabat tot no ho diràs mai a ningú, ni tan sols a la teva mare, ho has entès?”

Volia fugir però les cames no em responien, el sentiment de culpabilitat que tenia van fer que per evitar més problemes acatés les seves ordres i així vaig estar als baixos d’un hospital regentat per monges fins que vaig parir i se’t van emportar sense que ni tan sols pogués veure la teva carona. Durant molt de temps em despertava el teu plor, aquell que vaig escoltar quan vas néixer en aquella sala de parts i que va quedar gravat per sempre dins del meu cap. Al tornar a la vida normal, poc a poc vaig anar deixant enrere aquest episodi de la meva vida, vaig deixar d’anar per la seu del partit, però també el meu pare va deixar de dirigir-me la paraula, durant anys només em mirava amb odi, no pots imaginar-te la tortura que van suposar per a mi aquells dies. Per altra banda el teu pare biològic es va enganxar al cavall, per aquelles èpoques n’hi va haver-hi uns quants que en prenien, el pobre deambulava pels carrers esmaperdut i poc temps després se’l van trobar mort amb l’agulla clavada al braç. Temps després vaig conèixer en Toni de qui em vaig enamorar i qui ha estat el meu protector durant tota la vida, el dia que ens vam casar el meu pare, que seguia sense dirigir-me la paraula, va acompanyar-me a l’altar i, al restaurant, va ballar el vals amb mi sense dir obrir boca, em mirava als ulls i se li mullaven d’emoció, però el seu orgull i l’honor xapat a l’antiga no li permetia disculpar-se perquè l’havia deshonrat. No ho va fer fins la seva agonia, a poc de morir, em va demanar perdó, ell va poder marxar en pau però a mi em va deixar totalment esvaïda.

Amb el Toni vam tenir el Pere, el teu germanastre, el dia del part va ser el millor i el pitjor dia de la meva vida perquè un cop va trencar el plor a mi em va venir a la memòria el dia que en que tu vas venir al món, aquell plor del nadó que em robaven i que no veuria mai més. No li vaig explicar mai al Toni i per descomptat que mai s’ho va imaginar.

Va ser un bon home, amb ell vaig tenir una vida suportable amb els seus alts i baixos però estava boig per mi i em duia en safata, era un sol. Un infart se’l va endur amb només cinquanta cinc anys, i des d’aquell dia, un altre dia horrorós, jo no suportava la idea de quedar-me sola, em venien els records del passat que em torturaven una i un altra vegada, el Pau s’havia casat feia poc i no volia fiscalitzar la seva vida i vaig pensar en vendre’m el pis i anar a viure amb la meva germana que vivia sola. Dit i fet, me’n vaig anar a casa de la tieta Xedes. Allà vaig anar passant els anys refent-me poc a poc fins que va caure a les meves mans la teva carta des de Nova York, no m’ho podia creure i, com he dit abans, després de llegir-la em va venir una sensació d’impotència i ràbia i la vaig cremar. Pensava una i altra vegada d’on treure l’energia necessària per afrontar aquesta realitat que he amagat tota la vida i avui m’he armat de valor i he aconseguit escriure tot d’una tirada això que estàs llegint, la part fosca de la meva vida. De moment i abans d’enviar-la la deixaré reposar, demà marxo uns dies amb el Pere a l’apartament que té a Cadaqués i, quan torni, me la tornaré a llegir i te l’enviaré al teu destí, serà el primer pas per trobar un punt de trobada i veure’ns. No he estat mai a Nova York, potser em plantegi travessar l’oceà.

 

M’acomiado de tu amb l’esperança de tancar definitivament i d’una manera agradable aquesta etapa que tinc tantes ganes de poder refer.

 

Un petó de ta mare (biològica).

 

Isabel

 

 

 

He estat dies per assimilar la carta de ma mare, he plorat molt i he alliberat tota l’angoixa que duia dins meu, ha estat molt fort conèixer la seva vida i quan per fi es va decidir a trobar-nos un fatídic accident se l’emporta a ella i a la seva família (que també és la meva) a l’altre barri. La vida sovint és injusta perquè no et dóna el temps necessari per poder acabar-la com un voldria. Jo, un americà resident a Nova York vaig assabentar-me’n que era adoptat als quaranta anys, m’ho va confessar el meu pare en el moment de la seva mort “no ets fill nostre, vam adoptar-te quan vivíem a Espanya, però vull dir-te que has estat un gran fill i estic molt orgullós de tu.” Des d’aquell dia fins ara he lluitat per saber-ne més dels meus orígens ja que els meus pares adoptius van fer-me la putada de no explicar-me res, per això, aprofitant la llei internacional aprovada el desembre del 2007 que recull expressament el dret a conèixer els orígens de les adopcions, vaig gestionar tots els tràmits necessaris des de Nova-York per saber-ne més i fins avui no n’he sabut res.

Misteris inexplicables i les aparicions de ma mare a la tieta Xedes han fet possible que la carta arribés a les meves mans.

Ara estic davant de l’ordinador prement el boto de Skype per tenir una petita trobada amb l’Enric, ell ha acceptat amablement la meva trucada i per a mi serà com fer la trobada indirecte amb la meva mare biològica.

– Enric?

– Si hola John, encantat de conèixe’t –em respon des de la pantalla.

– Igualment, abans de tot volia agrair-te que m’hagis enviat la carta.

– Em sentia amb l’obligació de fer-ho.

Va explicar-me que havia estat un plaer fer d’assistent de la que era la meva tieta biològica i, tot i que la tieta mai li va explicar com era la meva mare sempre havia tingut la sensació de que ella era per la casa.

– Voldria preguntar-te una cosa que em té intrigat.

– Diguem, de què es tracta?

– Volia que m’expliquis un dubte que tinc.

– Doncs si està en les meves mans te’l resoldré.

– A la teva carta m’expliques que no vas veure mai la porta i el sobre era dins, com és que el vas trobar?

– D’això volia parlar-te perquè és tan misteriós que no sé si t’ho creuràs.

– Després de tot el que ha passat estic preparat per qualsevol cosa.

Doncs el dia que va morir la tieta Xedes vaig sentir com una veu cantava Satisfaction dels Stones, vaig pensar que sortia de darrera aquella paret on, en teoria, hi havia la porta però no, venia del menjador, vaig anar fins allà i vaig veure a la teva mare asseguda al sofà cantat, estava esplèndida i amb un somriure als llavis va dir-me: “Com no seràs capaç de veure la porta et deixo el sobre aquí damunt la taula del menjador, has de prometre’m que faràs tot el que he deixat escrit”. Li vaig dir que ho faria i va continuar dient: “moltes gràcies, ara ja me’n puc anar tranquil·la amb la tieta Xedes”. Es va aixecar, va anar cap el passadís i, per sorpresa meva, va obrir la porta de la seva habitació, va entrar i la va tancar. No podia creure el que veien els meus ulls. I just en sentir el soroll de com es tancava la porta aquella imatge va desaparèixer. Vaig obrir el sobre, dins havia un altre sobre i un parell de fulls on explicava que és el què havia de fer, hi havia les teves dades i demanava que t’enviés el sobre i, així ho vaig fer.

 

 

 

Després de passar diversos dies tocat i amb els pensaments immersos amb tot el que m’ha passat darrerament, he tornat a la normalitat, a una nova normalitat, tot i que quan em miro al mirall em dona la sensació de no ser jo però, tot i aquesta estranya sensació, visc tranquil sabent quins són els meus orígens i pensant que, si l’ànima de ma mare va poder contactar amb la tieta Xedes i l’Enric, qui sap, si algun dia se m’apareixerà a qualsevol lloc per resoldre el retrobament pendent que diu a la seva carta.

 

 

Deixa un comentari