Manga

 

Entro al metro de Glòries, en un quart he de ser en una reunió a prop de la plaça Universitat, en cinc parades m’hi planto. Baixo les escales atabalat, no em puc treure del cap el que he vist a l’hora de l’esmorzar. Ha entrat a la cafeteria un home prim, molt prim, sense afaitar, caminava coix, trontollejant-se, arrossegava els peus desplaçant-los amb certa dificultat, eren passes curtes i ràpides, duia roba vella, trencada, amb taques, un barret de llana brut, s’ha apropat a la barra, ha demanat un cafè amb llet, se l’ha pres de cop i en girar-se per marxar m’ha mirat fixament. “Ostres, no pot ser. Et conec? Penso en… Sí, és clar, havíem estudiats junts a l’institut. No recordo el seu nom, com es deia?” Aquells ulls que m’han afusellat durant escassos segons van apartar la mirada de cop i va marxar. Era ell? no n’estava massa convençut.
— Pere?
Clar, era en Pere Cases? He dit el seu nom baixet, ho he fet amb la boca petita. He pensat que em faria cosa que se’n recordés de mi, tornes per parlar, no sabria que dir veient-lo en aquest estat tant penós. “Hola, què tal? Com et van les coses?” Oh no! Seria terrible… He mirat per la finestra i, afortunadament, en Pere ja ha travessat el carrer i he vist com desapareixia per la cantonada.
Baixo ràpid les escales perquè a la via de la dreta s’ha aturat el tren i acaba d’obrir les portes. Aquesta és d’aquelles estacions que tenen una sola andana central i pots agafar qualsevol sentit, corro abans no se m’escapi. Sona l’avís de portes, entro al vagó just en el moment que tanquen, hi ha força gent i procuro anar-me’n a un racó, què bé, arribo a temps a la reunió. Envio el missatge “ja soc de camí” i immediatament em responen “t’esperem”. Quedo immers en els meus pensaments. Era ell? Em torna el dubte… Sí, és clar, si m’ha mirat com demanant-me ajuda. Tal com em mirava m’ha conegut segur. Se m’acut mirar al Faceboock, recordo que fa temps ens havíem fet amics, bé, ja ho érem però no virtuals. Agafo el mòbil i el busco, mira-te’l, aquí està, és ell, però les fotos que hi ha penjades no està tant demacrat com l’he vist. Descobreixo que l’última entrada és de març del 2016. Carai, fa tres anys que no penja res. Això fa més creïble la meva sospita. Vaig mirant el seu historial de fotos, les miro per ordre de dates i a mida que veig les més recents puc constatar que cada cop se’l veu més prim i trist a diferència de les més antigues on té el somriure i alegria que el caracteritzava. Pobre, és que l’he vist molt fotut, i jo, després de constatar que ho és, quedo també més fotut encara. Com pot degradar-se una persona… Què li pot haver passat? Una malaltia? Una addicció? Recordo moments viscuts amb ell en la nostra joventut, havíem fet teatre, era un excel·lent actor amb una vis còmica increïble, dalt de l’escenari enamorava als espectadors en segons, era únic. Sempre li vaig dir que s’hi podria dedicar al món de la interpretació però va escollir un altre camí: l’ensenyament. El metro entra en una altra estació, ja en portem unes quantes parades i miro per la finestra. Sant Andreu… Sant Andreu? Ostres… És clar, avui he baixat per l’altra embocadura de la plaça, m’he desorientat i l’he agafat en sentit contrari. Sonen els senyals de tancament de portes i surto d’un salt. Torno a l’altre banda de l’andana, aquest cop m’asseguro que vaig en la direcció correcte. Envio un missatge explicant el meu descuit, a veure què diuen, ja no em creuran… Resposta “Hahaha, quin desastre, t’esperem”.
Arriba el metro. Entro. No hi ha massa gent, és clar, soc gairebé a l’inici de la línia, hi ha un munt de seients buits. Sec. Em suen les mans, quin estres, només em faltava això. Em torna a la memòria el pobre Pere. Penso que si me’l torno a trobar el cridaré, m’interessaré per la seva vida, si necessita alguna cosa, a veure com respon, potser m’engega a pastar perquè no té ganes de parlar-ne. Au va! Deixa de ser mal pensat, segur que ho agraeix. Seu al meu costat una noia jove, d’uns vint-i-pocs, pèl-roja, m’hi fitxo perquè tanca els ulls com si fes meditació molt concentrada. S’hi passa una bona estona. Què li passa? Els obre de cop, treu del sac un llapis i una llibreta, és com un diari d’aquests moderns, l’obre pel mig i comença a dibuixar línies a tota velocitat, corbes, rectes, traces gruixudes, fines, i va apareixent la imatge d’un rostre, una noia. Oh! Quedo adduït completament pel que fa i dissimulo mirant-la de reüll. Torna a tancar els ulls, es concentra, els obre i segueix dibuixant línies, són els cabells li cauen per davant de la cara, sembla que es belluguin. En segons ha dibuixat el rostre d’una noia preciosa. Passa plana, en té una altra en blanc, tanca els ulls, mira al seu interior i torna a dibuixar més línies, ratlles, traços, m’ho miro sorprès, em dona plaer veure-ho, em passa per l’espinada unes pessigolles que em tenen trasbalsat davant tanta proesa. És el rostre d’una noia amb ulls gran, a l’estil Manga. Ara repassa fulls anteriors i veig una gran varietat de cares, figures, apunts, esbossos d’una qualitat increïble. Torna a la pàgina en blanc i ara dibuixa el rostre d’un home, prim, esvelt, llarg… tanca els ulls i s’inspira. Estic meravellat de tenir el luxe de presenciar aquesta meravellosa artista. Torna a dibuixar, el vesteix amb un barret de llana i roba bruta. Ostres! Tanca la llibreta, s’aixeca i marxa. Plaça Espanya. Plaça Espanya? M’he passat altre cop de parada. Déu meu, quin desastre. Envio missatge avergonyit “no us ho creureu, m’he passat de parada…”. Resposta “Ehhhh, el que no et passa a tu…, mira deixem-ho per un altre dia perquè se’ns faria molt tard, va bé demà a les 9?”.
En veure que m’aplacen la reunió baixo i la segueixo, la perdo en mig de tanta gent. Avui n’hi ha molta. Ja a l’exterior veig el rètol de la fira: Manga Barcelona 25 anys. Molt probable que la noia que tenia al costat fos una dibuixant d’algun dels còmic que s’hi presenten. Doncs bona sort.
Vaig a casa xino-xano, ja no tinc pressa, passo pel costat de l’escola on treballava en Pere i recordo en l’estat que l’he vist. Segueixo caminant i, quina casualitat, veig l’Antoni, també havíem estudiat junts i, si no recordo malament, treballa amb en Pere.
— Ei Antoni, Com estàs?
— Bé, treballant i amb salut. Què més puc demanar, i a tu com et va?
— Bé, vaig fent i tampoc em puc queixar. Escolta’m, què en saps del Pere Cases? Tu treballes a la mateixa escola oi?
— Sí, si està molt bé. Home, fa uns dies que no el veig però, que jo sàpiga, treballa a amb els de primària i se’l veu molt motivat. Per què ho dius.
Li explico la trobada al bar i queda sorprès de la meva història, em tranquil·litza i em diu que m’he confós, la persona que he vist no és en Pere. Marxo cap a casa assossegat recordant els dibuixos de la noia del metro i la seva curiosa manera de buscar la inspiració.

 

Deixa un comentari