Quin viatge en bus

 

M’entretinc a l’autobús mirant al mòbil les pica-baralles que es publiquen d’un costat i de l’altre: que si l’Aznar diu que… Que si fan una rèplica amb un zasca espectacular… Que si pixa fora de test… Que si uns ho veuen blanc… Que si els altres negre…  Que sí, que n’hi ha, pobres, que encara ho tenen molt més negre i va per llarg… El món de Twitter em té ben distret i confós alhora mentre viatjo. Amb tot això, el bus porta una bona estona aturat perquè hi ha munt de gent que s’acumula a la porta de l’entrada, és clar, estem a l’estació de Sants, i en aquesta parada sol haver-hi molts viatgers esperant i gairebé sempre l’omplen. N’hi ha que, a corre-cuita, miren d’atrapar els darrers seients que queden buits, altres prefereixen quedar-se drets agafats a la barra; al meu costat seu una senyora gran, d’uns setanta anys, que es fixa en un home prim i alt amb camisa blanca i pantaló de vestir que és més gran que ella, ratllant els setanta-cinc o potser més, quan de cop, el senyor queda com palplantat, mira un costat i l’altre, sembla que ha perdut el nord i que no sap gaire què fer; amb tot això, aprofita que la porta de baixada està oberta davant seu i surt. Un cop fora, torna a fer la mateixa operació: mira un costat… a l’altre… sembla que no sap on és… remena les butxaques… mira a l’infinit com buscant el nord… se’l veu molt amoïnat. La senyora que l’ha anat seguint preocupada em diu «a aquest home li passa alguna cosa»; l’autobús tanca totes les portes i arrenca però ella va corrent cap al conductor.

— Ep! Un moment! Pari si-ús-plau! —li demana la senyora alçant la veu, el conductor li fa cas i frena de cop—, pot tornar a obrir la porta? Sembla que aquest home li passa alguna cosa greu.

Deixeu-me fer una pausa en aquest moment de la història per fer una falca publicitària: vull homenatjar als conductors dels autobusos que són els meus herois i uns grans servidors del transport públic de la nostra ciutat, sempre diuen «bon dia!» a tothom qui puja i, en general, sempre estan pels viatgers, ajudant-los de forma pausada i discreta. Dit això, tornem doncs a la meva historia. Ei! A mi m’agrada explicar-ho amb aquest tipus de prosa cinematogràfica però penseu que és real Així doncs, tornem-hi.

Com anava dient, el xofer, sense cap mena de vacil·lació, para el vehicle i obre la porta. Seguidament, la senyora baixa i va cap a l’home. El conductor l’espera amb la porta oberta. Veig, des del meu seient, com ella parla amb l’home amb molta amabilitat, ell està com perdut, no sap que dir, ella l’agafa pel braç i tornen a pujar a l’autobús. Ara sí, un cop dalt, arrenca i continua la seva ruta després d’aquests incerts minuts d’aturada on tothom ha estat xafardejant per la finestra. La senyora torna al meu costat i em diu «és que li han robat la cartera».

— Com? —em dirigeixo al pobre home que el tinc ben a prop—. Com li han pres?

— No sé…

— On duia la cartera?

—A la butxaca —em respon desconcertat—, quan he pujat la duia perquè m’he tret la targeta que la tinc —es fica la mà a la butxaca i la treu per mostrar-me-la— dins d’aquesta funda de plàstic i encara tenia la cartera, he passat el tiquet i en tornar a guardar-me’l ja no la tenia… Pensava que m’havia caigut, però… a terra no hi és.

—Miri, jo he pujat darrere i enganxats a ell hi havia —em diu la dona mentre me’ls senyala— aquests dos senyors, aquella noia i aquell altre home.

Penso «doncs així, com ningú ha baixat, algú de nosaltres té la cartera!» i, això mateix li ho dic baixet a la senyora,  que em mira amb complicitat i em diu a cau d’orella sense que ningú se n’assabenti «sí, és clar, el lladre és aquí dins, n’estic convençuda però jo no m’atreveixo a dir res». Sense pensar-m’ho dues vegades m’aixeco i em dirigeixo a tots els passatgers.

— Senyors, a aquest bon home li acaben de robar la cartera i la té algú de nosaltres.

— Doncs —diu un altre que tinc a prop meu— que el conductor no obri les portes fins que surti l’autor.

Es fa un silenci sepulcral, els més llegits pensen que han entrat dins d’un llibre de l’Agatha Christie i els més joves ja es troben jugant al Fornite. Tots ens mirem sospitant els uns dels altres.  Un diu en veu alta «truquem a la policia i d’aquí no baixa ningú fins que surti la cartera», el més escèptic diu «això no serveix de res, en el cas que aparegui la policia se l’emportarà i el tornarà al carrer al cap d’unes hores, millor deixem-ho estar! Tots tenim pressa».

— Està clar que la cartera la té algú de vosaltres i és dins de l’autobús—dic a tothom amb el mòbil a la mà—, jo estic disposat a trucar a la policia i dir-los que vinguin.

L’autobús continua la seva ruta i s’acosta a la propera parada, el noi que hi ha dos seients darrere meu s’aixeca i va cap a la porta de baixada, en el seu lloc seu una senyora de volum amb roba de molts colors i ulleres molt vistoses. Al cap de poc, els dos senyors que estaven asseguts tres files més al fons, aquells que la senyora m’havia dit que havien pujat enganxats a la «víctima», comencen a dir-nos en castellà amb accent de l’est (no vull definir si ucraïnès, o rus, o vés a saber d’on perquè, primera, no tinc ni idea de com són els accents de cada país i, segona, no vull que ningú se senti culpabilitzat).

Mira, mira —crida exageradament assenyalant a baix— estar aquí la cartera.

S’ajup i de terra agafa una bitlletera negra i la mostra a tothom, començant a culpabilitzar la senyora de les ulleres vistoses que té asseguda davant seu.

Ella… —diu mentre l’assenyala— ha sido ella…

— Jo? —li respon tota indignada— però que t’empatolles, no la devies tenir tu dins la teva butxaca?

No, estar en el suelo i ha caido del bolsillo tuyo o de… —mira el noi que ha anat cap a la porta i se li acosta i l’assenyala—, ¡tu! estoy seguro que has sido tu… —el noi queda estupefacte per les acusacions—Hay que llamar la policia ya… Ahora…

— Un moment! —crido parant-lo perquè veig que el tema se’n va de mare—. A veure, primer dóna-li la cartera al seu propietari —ho fa i l’home l’agafa i se la mira amb atenció, va revisant tot l’interior i comprova que no falti res.

L’autobús s’ha parat sense obrir les portes, el conductor s’aixeca del seient, va cap al passadís i diu a tothom.

— Bé, què hem de fer?

Llamar policia —insisteix l’home amb accent de l’est molt nerviós senyalant al noi—, tiene que llevar este… Este es el culpable….

Miri bé la cartera —l’indico al pobre home que ha recuperat el bitlleter—, ho té tot?

— Sí —contesta alleujat—, tenia dos-cents euros i hi són, està tot. No falta res.

Hay que llamar policia —insisteix— llamar policia ahora…

— Un moment de silenci! —Intento aturar la histèria de l’acusador— esperi un moment —ara em dirigeixo a l’home gran— vostè que ja té la cartera, vol fer alguna denúncia?

— No.

Pues… —persisteix de manera incessant—, hay que hacer denuncia otro porque es este chico.

L’únic que pot fer la denuncia —diu el xofer— és el qui li han robat la cartera…

— Doncs ja està tot dit —em dirigeixo al persistent— miri, vostè segui al seu lloc i ja s’ha acabat tot i — em dirigeixo al conductor— moltes gràcies per l’ajut, ja podem continuar el viatge perquè, crec jo, que tots tenim una mica de pressa. —tots tornen a lloc.

 

El bus arrenca, jo dic a tothom que «jo baixo a la següent», la senyora del costat em dóna les gràcies i em diu «és vostè molt valent» i li diu a l’home gran «gràcies a ell vostè ha recuperat la cartera», jo dic que «ha estat gràcies a tots però, sobretot, a ella que és qui ho ha vist tot».

Para l’autobús i baixo juntament amb el jove acusat, sento que aplaudeixen dins la cabina, és com si estès en una pel·lícula americana. El jove em diu.

— Estava flipant tio…

Tranquil, el que importa és que l’home ha recuperat la cartera i no ha passat res.

Agafem camins diferents, a mi encara em tremolen les cames i em queda la reflexió que dins de l’autobús tots teníem clar que, molt probablement, havien estat els dos homes amb accent de l’est però, prejudicis a banda, també podia haver estat la dona o, i per què no el noi amb qui m’acabo d’acomiadar?

Val més no pensar-hi, deixem-ho pels qui fan ficció.

 

Deixa un comentari