“19 Días y 500 Noches” o “lo que duran dos peces de hielo en un whisky on the rocks”. Joaquín Sabina

En aquest ofici coneixes grans artistes, estàs amb ells una temporada, uns dies, o potser unes hores, són com les ones del mar: vénen i se’n van. Vaig tenir el gran plaer de fer la gira de Joaquín Sabina 19 dias y 500 noches, gran títol per a un dels millors discos d’aquest gran cantautor, vam passar per Gijón, Sevilla, València, Barcelona per acabar a Las Ventas de Madrid. A tots aquests llocs gravàvem el concert on extrèiem imatges per muntar els seus videoclips. Us explico la meva experiència amb aquest gran artista.

A finals de segle, sí finals del XX —amb aquest inici ja es podeu apreciar que ja porto uns anys de recorregut—, ja que apareixia al mercat discogràfic una joia que encara perdura, és l’aparició de “19 dias y 500 noches”, vaig tenir la sort de formar part d’aquest meravellós LP, així es denominava en aquells temps, long play, i repeteixo, vaig tenir també la sort de seguir-lo a la gira que va fer per tot el país. Recordo que qualsevol pas que fèiem amb aquest home era complicat, volíem enregistrar un assaig de la banda i allò ja va ser difícil perquè quan ens va veure arribar ell se’n va anar. Sabina era esmunyedís, o més aviat diria vergonyós, o temorós que algú li robi la seva intimitat, tenia molta cautela de preservar el seu fort i sabia molt bé que una càmera és capaç de penetrar de manera inimaginable en la ment humana. Mentre desapareixia, literal, el seu representant intentava convèncer-lo, nosaltres estàvem preparats càmera en mà, era una indicació que ens van donar a la discogràfica: vosaltres estigueu preparats per gravar, graveu-ho tot que no és fàcil aconseguir imatges de Joaquín. Havíem anat a Madrid per aconseguir imatges de l’assaig en una nau perduda dins d’un polígon industrial, i si pot ser, obtenir una entrevista per a la seva promoció posterior. La representant el va convèncer i va tornar perquè li gravéssim només una cançó, ens va comentar “cantaré Dieguitos i Mafaldas y me voy”. Va començar a cantar, amb desgana, i quan van passar uns pocs compassos va dir “ya tenéis bastante” i se’n va anar definitivament, allà van quedar els músics, la representant, nosaltres i la discogràfica sense aconseguir el que preteníem, gravar-ne un clip cantant i obtenir una entrevista on ens expliqués el seu darrer treball. Aquesta va ser la nostra primera trobada, la discogràfica em va preguntar si en tenia prou per muntar alguna cosa i li vaig dir que per a una peça curta d’un minut n’hi havia prou. Amb allò ja tenien per fer la promoció del disc a tots els telenotícies del país i muntar peces promocionals.

El següent pas era gravar diferents concerts de la gira, aniríem amb tres càmeres (que distribuïa una a cada costat de l’escenari i una altra de frontal), suficient per tenir recursos i imatges de tot el concert. És clar que abans teníem a veure l’espectacle que estava muntant, parlar amb ell per conèixer-lo i comentar-ne alguns detalls, el contacte humà és important. Ens van dir que actuava a Alacant. Doncs, dit i fet, amb la Núria —el meu ajudant de realització i insaciable companya— vam anar cap allà. Vam veure el concert, vam prendre notes per a les indicacions dels càmeres, vam veure l’ordre de les cançons i en acabar vam anar al backstage. El seu representant ens va dir que no volia veure ningú, si volíem alguna cosa ella ens resoldria tots els nostres dubtes. La veritat és que sí, ella ens va respondre les preguntes que teníem per a Sabina amb alguna resposta de “no sé”, depèn del dia”, “això ja veurem”, “…m’ho preguntes abans del concert i ja et diré si es pot fer”. En fi, ja vam veure que el contacte directe amb l’artista seria una mica complicat, per tant, aquest era un paràmetre a tenir en compte al llarg de tots els enregistraments i ja podíem valorar amb quins problemes no aniríem trobant .En fi, teníem el necessari per realitzar l’enregistrament i ens vam posar en marxa.

El primer enregistrament del concert va ser a Gijón, la discogràfica ens va demanar que li féssim una entrevista, que ja havien parlat amb el seu mànager i que el gestionaria, per tant teníem una nova oportunitat. En arribar la Mercè —productora incansable i d’una professionalitat infinita— va parlar amb la mànager i ella ens ho va pintar molt malament, seria complicat poder fer aquesta entrevista, “por el momento grabaremos el concierto, tenéis reservados los espacios que me pedisteis y luego veremos…”. Ens ho va deixar clar i vam posar fil a l’agulla: vam llençar cables per poder monitoritzar les càmeres, les vam situar als seus llocs exactes, vam preparar els intercomunicadors, i va començar el concert. La veritat és que gravar un concert amb aquest tros d’artista és impressionant, veure el lliurament del públic, els seus músics, la connexió que s’estableix entre ells a l’escenari…, quan això passa, procures que la vivència quedi plasmada a l’enregistrament, això ja ho intueixes durant el rodatge però és en el visionat posterior quan t’adones que tens una bomba, has de ser molt intuïtiu per escollir el millor, i així aconseguir molt bons resultats. En finalitzar i veient les poques possibilitats que teníem per aconseguir aquesta desitjada entrevista vam recollir i quan ens disposàvem a marxar cap a l’hotel, la representant va cap a la Mercè i li diu “que dice Joaquín que entréis ahora, venga va, rápido…”. Ui! !Quina sorpresa! Immediatament preparem la càmera, el micro de corbata, el trípode, la llibreta de les preguntes, entrem en un petit camerino amb molt poca llum, estava molt fosc i sense finestres, haurem d’anar a buscar un focus. En aquella època les càmeres no eren massa lluminoses com les que disposem avui dia i no teníem cap altra opció que il·luminar, a més, n’havia de treure una bona imatge de l’artista que, en aquelles hores de la nit, i després d’un concert tan intens, ja us podeu imaginar que era una tasca molt complicada però faríem l’impossible per obtenir bons resultats. Finalment arriba el més desitjat, quins nervis, tenia a Joaquín davant meu i vam comentar el concert, estava molt content de tot: com sonava el grup, el públic totalment entregat, que ràpid havien calat les cançons ja que les cantaven a tota veu, tot va anar sobre rodes. Ens vam acomiadar fins al proper concert i vam anar amb l’equip a sopar i a dormir. Casualment estàvem al mateix hotel on s’hostatjava Joaquín i ens el vam trobar al vestíbul, allà vam tornar a entaular una curta conversa i ens vam tornar a acomiadar. Aquí acaba la nostra primera trobada.

Després van venir més concerts i els vam gravar tots amb la mateixa passió que el primer, i així successivament fins que va acabar la gira. Muntem el videoclip Dieguitos i Mafaldas, aquest vídeo que podeu veure més a baix té les imatges d’aquell primer assaig barrejades amb les de la gira dels millors moments de Joaquín, la veritat és que va agradar molt, tant a la discogràfica com al mateix Sabina tenint en compte com va anar tot.

Vam anar gravant diferents concerts fins a concloure la gira a la plaça de Las Ventas a Madrid, aquell concert va ser memorable, la qualitat del públic, veure com tots cantaven les cançons, la veritat és impressionant veure’l i viure’l des de dalt de l’escenari, és una experiència inexplicable. Vam muntar diferents videoclips que es van anar difonent pels diferents canals d’aquella època que eren televisions on només hi posaven música i en aquells programes especials dedicats a la indústria discogràfica.

El cas és que em van convidar un concert acústic especial que va fer a Barcelona, ​​un acústic al desaparegut teatre Novetats. En entrar el mànager de la discogràfica em diu que Joaquín vol veure’m al backstage en acabar el concert. Dit i fet, en acabar m’apropo a la porta de la part del darrere del teatre on hi havia molta gent i molts famosos: Serrat, Santiago Segura, Corbacho, Ana Belén, Víctor Manuel, Estopa… En fi, estava ple de personalitats del món de la música i el cinema, entro tímidament i en veure’m Sabina crida “¡me quiero casar contigo!“. Sí, ho heu sentit bé, no em podia creure el que estava passant, em trobava cohibit davant tanta expectació que va generar la seva reconeixible veu. “Ven pa acá“, em va fer una forta abraçada i mentre em tenia agafat per l’espatlla prement va continuar dient a tota les audiència que em mirava expectant: “este es mi director favorito, ha hecho unos videoclips cojonudos y haremos cosas muy grandes”, tots van aplaudir, ell em va fer un petó a la galta i em vaig quedar al seu costat, em van convidar a cava, vam brindar i em vaig quedar al seu costat prenent la copa entre tants famosos, semblava que estava en una pel·lícula de Hollywood o en un somni màgic.

Amb Dieguitos i Mafaldas resumíem el que van ser totes les millors imatges que vam realitzar a la gira.
Nos Sobran los Motivos, un dels vídeos que va sortir del concert de la plaça de Las Ventas de Madrid

Acabada la gira Sabina em volia veure a casa seva, de la discogràfica em van trucar comunicant-me que Joaquin volia veure’m. Vaig volant cap a Madrid per acudir a una cita tan expectant, la discogràfica em comenta que podria aprofitar per gravar i així fer una altra entrevista, aquesta vegada més íntima, sol, o màxim amb un ajudant, molt poca gent. En aquells temps les càmeres eren grans i els equips molt pesats, havia de venir algú amb mi per ajudar-me, així que vaig anar amb el Jordi, el meu ajudant, tots dos viuríem el luxe d’anar a casa de Joaquín. Un cop instal·lats a l’hotel ens van dir que havia sorgit un problema i que endarrerien la visita un dia, o potser dos. Ens van demanar que ens quedéssim a l’hotel amb els mòbils encesos i que ja ens avisarien. Vam passejar, vam aprofitar per visitar museus, el cinema, o anar a aquells racons de la ciutat que encara no coneixíem, fins que va arribar la trucada esperada que ens deia que podíem anar immediatament a casa seva que Joaquín ens estava esperant. Estàvem a prop, vam arribar en vint minuts, esperem a Gonzalo el coordinador de la discogràfica (gran Gonzalo) i vam pujar a casa seva. La rebuda va ser espectacular, ell estava eufòric, molt content dels videoclips. Les parets estaven plenes d’objectes: llibres, nines, verges… tot molt ben posat i tens una sensació molt agradable, la veritat és que aquests murs blancs plens de records immemorables dignes per a un bon museu per als fans. Vam fer l’entrevista i va respondre les preguntes que la discogràfica ens va donar, després, amb la càmera apagada vam estar parlant de poesia, llibres, coses de la vida prenent una copa d’un bon vi, he de confessar que Sabina és un molt bon tertulià, intel·ligent, amb una base cultural increïble i sempre van sortint de les paraules cites i versos sorprenents. Va sortir del saló un moment i va tornar amb una caixa de cartró que va posar a les mans i va dir: mira, aquí dins tens la meva vida, és plena de cintes de vídeo domèstiques personals te les deixo perquè muntis amb elles el que vulguis, segur que trobaràs molts materials per muntar un bon videoclip, sé que em cuidaràs i ho faràs molt bé. Vigila que aquí ho tens tot, tota la meva vida en vídeo i —reia mentre ho deia—alguna cosa més… Vaig comentar-li que m’agradaria fer un documental sobre ell i va respondre: “contigo hasta el infierno”. Vaig pensar “ja tenim un bon títol de documental”.

Vam muntar el vídeo que em va demanar, que per cert el teniu aquí a baix, i em van comentar la discogràfica que li va agradar moltíssim. Al cap d’uns mesos va saltar la notícia que Joaquín Sabina havia tingut un ictus i estava ingressat. Afortunadament van poder arribar a temps i la seva vida ja no corria perill.

Mesos més tard em van convidar a un concert d’Estopa en un teatre de Madrid, en acabar em vaig trobar amb Joaquín que baixava una escala agafat a la seva xicota, el vaig saludar i ell no em coneixia, “es el de los vídeos” va dir ella, però ell no recordava ni tenia remota idea de qui era jo. El rostre d’ella era trist, em mirava lamentant que no em pogués reconèixer i va fer un gest de no hi podem fer res

Aquest va ser el darrer dia que vaig veure Joaquín Sabina i em pregunto, tot això que vaig viure amb un dels cantautors més memorables de la història de la música espanyola va ser un somni? La resposta és, malgrat ell no se’n recordi, sí, un somni fet realitat. Sovint els somnis es compleixen, tot i que aquets va quedar a meitat del camí, tinc el plaer de dir que formo part de la història de Sabina.

“Este adiós no maquilla un hasta luego, este nunca no esconde un ojalá, esta ceniza no juega con fuego, este ciego no mira para atrás”

Joaquín Sabina

Hits: 62

Deixa un comentari

Ver más

  • Responsable: Joan Riedweg.
  • Finalitat:  Moderar els comentaris.
  • Legitimació:  Per consentiment de l'interessat
  • Destinataris i encarregats del tractament:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contractat els serveis d'allotjament web a cdmon que actua com a encarregat de tractament.
  • Drets: Accedir, rectificar i suprimir les dades.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquesta web utilitzem galetes pròpies per al seu correcte funcionament. En fer clic en el botó acceptar, acceptes l\\\\\\\'ús d\\\\\\\'aquestes tecnologies i el processament de les teves dades per aquests propòsits.    Configurar i més informació
Privacitat